La recent polèmica per les ajudes a la compra d'un automòbil s'està escenificant com un altre episodi més de la lluita política entre partits, fins i tot aquells que formen govern junts. Davant la pressió d'ésser dels pocs governs autonòmics que encara no s'havien sumat a la iniciativa estatal d'ajudes a la compra d'un cotxe nou, la Generalitat de Catalunya va presentar la seva pròpia proposta fa uns dies.
El pla de la Generalitat (AutoCat 09) es distingeix del pla estatal (Pla 2000E) en què el preu màxim del vehicle és major (fins als 49.000 euros) i que permetrà incloure la compra de vehicles amb emissions per sobre dels 149 g/km de CO2, incloses motos i furgonetes, sempre que es lliuri un cotxe usat amb majors emissions que el nou.
El responsable de la Conselleria de Medi Ambient, Francesc Baltasar (ICV) s'ha queixat que el nou pla no contempla el límit màxim d'emissions establert pel govern central i que contradiu el Pla Català de Mitigació del Canvi Climàtic 2008 - 2012. Es tracta de la mateixa Conselleria que ha portat les limitacions de velocitat fins als 80 km/h als voltants de la ciutat de Barcelona, que en la seva versió de velocitat variable ha començat a multar els infractors des del primer de juny. A la crítica s'ha sumat la ministra espanyola de medi ambient, amb els mateixos arguments.
(F)
Encara que l'episodi s'ha convertit ràpidament en munició electoralista (estem en campanya per les europees, per si fessin falta més motius), té un significat més profund. És una mostra de la inevitable contradicció en la qual es troben tots aquells que pensen que la prioritat principal en la situació econòmica actual és tornar com més aviat millor a la senda del creixement, al mateix temps que parlen de la necessitat d'un "canvi de model". La contradicció és comprensible. El creixement econòmic frena l'atur, estimula el consum, augmenta la recaptació d'impostos i frena el dèficit de les administracions. És el que gairebé tot el món reclama en aquests moments, per això tenim a tots els polítics buscant maneres de vendre més cases i més cotxes, perquè això és el que hem estat fent aquí fonamentalment les últimes dècades, a més d'atendre a turistes.A l'hora de la veritat, els governs deixen en un segon pla tots els seus programes mediambientals perquè la prioritat és l'economia, la bona marxa de la qual és imprescindible per a repetir en les pròximes eleccions. A Catalunya, a més, el sector de l'automoció té una gran importància: sumant la fabricació i els serveis (reparació i vendes) dóna feina al 18% de la població activa, mentre que en PIB representa un 13%.
Però el que necessitem no són més cotxes, sinó menys. Ho afirmen les pròpies administracions públiques, quan entren en l'accionariat d'empreses com Avancar, empresa catalana de carsharing, que sintetitza així els avantatges del cotxe compartit: "En resum, són menys quilòmetres, menys carburant, menys emissions, menys cotxes fabricats, menys espai ocupat pels cotxes a les nostres ciutats".
És evident que la compra d'un vehicle nou menys contaminant contribueix a reduir la contaminació, sempre que es facin els mateixos quilòmetres o menys, però també té un cost en materials i energia gens menyspreable.
Però el més important de la qüestió, i el més preocupant, és que promovent el rescat del sector de l'automòbil s'està promovent un model de mobilitat insostenible. I no solament per les emissions. La crisi del petroli de 2008, que alguns economistes caracteritzen com la gota que va fer vessar el got de la crisi financera, no va ser un episodi aïllat. Està aquí, latent, esperant que l'esgotament dels jaciments guanyi la carrera a la caiguda de la demanda, o bé aquesta es recuperi. Dóna igual el que passi primer, una nova crisi del petroli sembla assegurada.
Les presses i les males pràctiques demostren que el creixement econòmic s'ha convertit en una finalitat en si mateix. Es necessita créixer perquè no se sap fer una altra cosa per a mantenir la pau social. I com no es pot canviar de locomotora sense parar primer el tren, i com no hi ha manera de canviar de model sense penúria alguna, i la tolerància a aquesta és bastant baixa, el model seguirà fins que s'autodestrueixi sense remei. I mentre, se segueixen abonant unes tiges que no són verdes, sinó marrons, com sempre.
