Periodista
07/11/2007 - 00:00
Heus aquí un petit experiment pedagògic sobre les cerques a Internet. He escrit la paraula 'sustainability' a Google: més de 40 milions d'entrades. A YouTube: gairebé 7.000 entrades. A iTunes: 1 entrada, però si poso 'environment' en surten 123. Si faig les cerques en català, les entrades es redueixen, de mitjana, en un 95% o, directament, no surt res. La llengua és una valuosa restricció a la cerca, depenent del que es busqui. N'hi ha d'altres.
Qui més qui menys ha fet l'experiment d'escriure el seu nom en un buscador d'Internet i veure si hi surt i quants cops. La navegació experta obliga a escriure el nom amb accents, amb els dos cognoms i a mirar bé el context en el que es surt, d'entrada per poder destriar les referències a altres persones o llocs amb el mateix nom. En el cas de l'experiment casolà anterior, resulta que el 80% de les cançons obtingudes pertanyen a gèneres etiquetats com alternatiu, folk, new age o bé música internacional. Si fem la mateixa cerca introduint el mot 'sex', sorprenentment només surten 149 entrades, classificades en la seva majoria sota gèneres com pop, rock, dance, electrònic o hiphop. Pel que fa als vídeos, si ens limitem als 13 obtinguts a YouTube en fer la cerca en català, resulta que el 80% són d'organitzacions socials i oenegés. Lliçó: els continguts explícitament sostenibilistes o ambientalistes a Internet tenen un context clarament social.
Sembla que aquest resultat és obvi, com calia esperar d'una investigació tan absurda, però serveix per insistir, com a mínim, en dues idees, també òbvies. La primera, que les entitats de tipus social i alternatiu (incloent-hi els músics) han trobat a Internet la forma d'arribar més enllà amb menys recursos i mirar de competir amb els continguts convencionals o de masses. La segona, i més important per a mi, que les institucions públiques i privades continuen disposant de canals propis de comunicació i dels seus mecanismes especialitzats de transmissió de continguts cap a la societat. En altres paraules, si han de difondre un vídeo, probablement continuaran recorrent a fórmules tradicionals com ara el gabinet de premsa o el seu espai web institucional.
Això és bo o dolent? Ens agrada que a YouTube els continguts provinguin, majoritàriament de la societat, individual o organitzada? O bé les campanyes promocionals, polítiques o públiques s'haurien de començar a discutir també a través d'aquests mitjans, de la música, etc? Es podria arribar a comparar l'eficiència de, per exemple, una campanya contra els incendis feta a la televisió i ràdio, o feta a YouTube i amb 'músics del món'? No en tinc respostes, només la intuïció (òbvia) que ara comencen a combinar-se els sistemes tradicionals amb els digitals. El que no tinc gens clar és cap a on es va i quines noves habilitats haurem d'entrenar els ciutadans per poder 'destriar' millor el que ens arriba. I que no ens passi com a Google, YouTube o iTunes, on només trobes si busques amb criteri i saps interpretar els contextos. Si no, només accedeixes als bestsellers que ja no saps si ho són per consens general o per decisió d'algú que hàbilment ha sabut col·locar-los allà on calia.
