Cal gestionar la demanda i preservar els ecosistemes fluvials.
Cal implementar mesures d'estalvi, reutilització d'aigües regenerades, però també aprofitament d'aigües grises i pluvials.
El clima mediterrani i l'emergència climàtica son una restricció al creixement il·limitat de la producció agrícola i ramadera, la indústria i les promocions urbanístiques, que son els grans consumidors d'aigua.
Comunicats de l'entitat Aigua és vida publicats a la web de la Plataforma.
La Generalitat ha anunciat dimarts 28 de febrer l’entrada en la fase d’excepcionalitat per sequera del sistema Ter-Llobregat i l’aqüífer del Fluvià Muga, després de 25 mesos sense pluges abundants. El territori afectat és l’abastit pels embassaments del Llobregat, del Ter, sistema Ter-Llobregat i aqüífer del Fluvià Muga. Són uns 224 municipis en situació d’excepcionalitat, de 15 comarques, i prop de 6 milions d’habitants, representant el 80% de la població de Catalunya.
Ara com ara, els embassaments de les Conques Internes de Catalunya han baixat fins al 27,7%, mentre que els embassaments de les Conques Intercomunitàries que gestiona la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), es troben al 38%.
"La ciència fa anys que ens alerta que les sequeres seran cada vegada més intenses i més recurrents pels efectes del canvi climàtic. "
L’augment de les temperatures comporta una major evapotranspiració i un canvi en el règim de precipitacions, fenòmens que agreugen la disponibilitat d’aigua. Tanmateix, el dèficit de precipitacions de l’últim any no és l’única causa de l’actual escassetat d’aigua, sinó que s’entrecreua amb una mala gestió i planificació hídrica.
La gestió de l’actual sequera posa de manifest que l’entrada de noves fonts d’aigua que no vagin acompanyades d’una política de contenció de la demanda d’aigua no són altra cosa que pedaços: pa per avui i fam per a demà. Necessitem deixar de créixer en el consum d’aigua. Cal planificar d’acord amb els conceptes de la Nova Cultura de l’Aigua: gestionar la demanda amb els recursos locals que tenim en l’àmbit de conca i preservar les masses d’aigua que són font de vida. És un sense-sentit continuar preveient creixements urbanístics a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Costa Brava i la Costa Daurada, o nous regadius en territoris tradicionalment de secà. La política hídrica actual d’oferta ens està abocant a una fallida de la garantia d’abastament.
La sequera actual és de dimensions pitjors que la del 2008, però ens agafa més preparats: amb una reducció del consum domèstic del 21%, amb un decret de sequera aprovat l’any 2020 i amb una capacitat de dessalació i regeneració en augment que suposen 120hm³ l’any 2022. Aquestes dues fonts seran les principals inversions per al futur pròxim. És en aquest punt on considerem que cal apostar per la diversificació de les mesures i introduir l’aprofitament de les aigües pluvials i grises en origen, la recuperació d’aqüífers i pous, la millora del rendiment de les xarxes i evitar les fuites, la construcció de xarxes separatives que ens permetin aprofitar les pluvials, la gestió forestal a les capçaleres dels rius per disposar de més aigua circulant i la renaturalització dels rius per evitar avingudes i garantir el bon estat ecosistèmic, entre d’altres. Totes aquestes mesures han d’anar acompanyades d’un pla d’estalvi i gestió de la demanda que permeti restringir l’accés a les noves promocions urbanístiques i activitats econòmiques no essencials.
El territori català és divers i els consums d’aigua són diferents segons la conca on ens trobem. L’agricultura i la ramaderia són els usos que consumeixen més aigua a Catalunya. El model agrícola i ramader industrial, basat en grans produccions, monocultius i exportacions, suposa un greu problema de contaminació i disponibilitat d’aigua. La cabana porcina catalana arriba a quasi 8 milions de caps que comporten un elevat consum d’aigua i contaminació dels aqüífers per nitrats. És urgent reinvertir la tendència de l’augment de contaminació de les reserves naturals d’aigua, els aqüífers, a fi d’aturar-la per a recuperar-los i aprofitar les seves aigües. D’altra banda, cal modernitzar els regadius per tal que l’aigua estalviada retorni al riu, no per a multiplicar collites o el creixement de noves hectàrees de regadiu. També cal transformar el model agrícola i ramader industrial, adaptar-lo a les necessitats reals tant de la població com del territori. No desenvolupar cultius de regadiu en zones de secà i no dedicar les explotacions agrícoles a la producció de pinsos pel sector industrial.
Al litoral, a la zona més poblada de Catalunya, el consum d’aigua més elevat és l’urbà. A l’AMB, a la Costa Brava i a la Costa Daurada els creixements urbanístics comporten més consums i més impermeabilització de sòls que impossibiliten la recàrrega d’aqüífers, i suposen un greu perill davant les inundacions cada vegada més recurrents, també pels efectes del canvi climàtic. Cal implementar una moratòria urbanística al litoral de Girona, Barcelona i Tarragona.
En l’àmbit urbà, cal millorar molt en el rendiment de les xarxes per evitar l’elevat volum de fuites, com el cas de la pèrdua de 180.000 litres d’aigua diaris en una canonada a Badalona des del 2005 o la mitjana de pèrdues del 16% a l’AMB amb algunes poblacions amb gairebé amb el 50% de pèrdues, molt lluny de l’empresa pública de Mataró que ha aconseguit un rendiment de la xarxa d’un 90’1%.
"L’aigua és un bé comú essencial per a la vida que requereix una governança pública i compartida."
Cal posar en marxa ordenances municipals que obliguin i incentivin a l’aprofitament de les aigües grises als edificis. Sabem que aquesta mesura pot suposar un estalvi de fins al 30% als habitatges. Cal també aprofitar les aigües pluvials per al reg de jardins, les zones agrícoles urbanes i la recàrrega dels freàtics i aqüífers més propers. És un sense-sentit barrejar l’aigua de pluja amb les aigües residuals, per això cal endegar l’aprofitament de les pluvials i les dobles xarxes d’aigua als municipis de Catalunya.
Així mateix, és fonamental planificar i augmentar les minses aportacions i usos d’aigües regenerades. En aquest sentit, per a evitar un major risc de talls d’aigua per als diversos usos calia haver posat en marxa al moment de la declaració de l’estat d’alerta la mesura de portar aigües amunt fins a Molins de Rei l’efluent de la depuradora del Prat de Llobregat per a la seva posterior potabilització a Sant Joan Despí.
Cal respectar la priorització dels usos ambientals i socials de l’aigua. En aquest sentit, hi ha molt camí a fer per garantir els cabals ecològics i l’accés al dret a l’aigua per a tothom. La Generalitat i els municipis han de contemplar l’impacte que pot suposar l’encariment dels rebuts de l’aigua sobre la ciutadania.
La Generalitat i els municipis de Catalunya haurien de contemplar partides pressupostàries per posar en marxa tot aquest seguit de mesures abans esmentades, amb l’ajut dels Fons Europeus Next Generation. Malgrat això, els fons europeus de cap manera poden destinar-se a cobrir inversions ja previstes a les tarifes.
Respecte al decret de sequera, des d’Aigua és Vida, considerem que hi ha mesures que es podrien posar en marxa abans de l’estat d’alerta com l’obligatorietat de regar i netejar amb aigua no potable. És un sense sentit que utilitzem aigua potable per a tots els usos.
L’aprovació tardana del decret de sequera, així com la gran quantitat de municipis (més de la meitat) sense un pla de mesures per fer front a la sequera, demostren que la planificació i gestió de l’aigua no és la prioritat política de les nostres administracions. Cal crear espais de diàleg, concertació i coproducció de política pública amb la ciutadania i els titulars del dret a l’aigua.
"Per a fer front a la sequera i els efectes de l’emergència climàtica sobre l’aigua, cal recuperar el govern de l’aigua i implicar la ciutadania en la seva governança."
Cal recuperar els Consells de Conca i crear espais ciutadans amb capacitat per a fer un seguiment i control de la planificació i gestió hidrològica. Les crisis actuals i les futures necessiten solucions consensuades i que prioritzin el bé comú.
Foto de BirdEyeWorks
