D'avions, gelats i wikis (per Oriol Lladó)

Ja fa temps que és clar que a l'Àsia és on convergeixen alguns dels escenaris més complexos en termes de gestió sostenibilista que avui afronta el món. El prestigiós centre nordamericà Worldwatch Institute té en marxa un observatori específic de la Xina, i fa uns mesos va dedicar un volum de 'L'Estat del món' a Xina i l'Índia. No és difícil d'entendre, aquest desplegament informatiu. Un exemple recent, que prova la forma com es va consolidant en la lliga dels que emeten gasos d'efecte d'hivernacle: el Libération explica aquesta setmana que la compania xinesa China Southern Airlines ha aprovat la compra de 150 avions Airbus. De moment ja s'ha signat un contracte per a comprar-ne 50, que podrien estar volant l'any 2009. És una notícia petita, segurament modesta, però és una de les moltes que cada dia omplen els diaris i que mostren el potencial de creixement de la que amb tota probabilitat serà, la primera economia del món. Àsia, el camí nuclear Molt breu: 18 reactors nuclears -un 70% del total que a hores d'ara es construeixen al planeta- s'estan fent a Àsia, i 77 més estan en projecte, segons l'Institut d'Energia Nuclear, de Washington DC. Ho explica aquí el USA Today. Conservadors 'verds' I mentre a Àsia sembla que l'energia nuclear és garantia de futur i creixement (noteu el lligam més que discutible entre l'actual sistema de creixement i el 'futur'), a Anglaterra, el partit conservador britànic apunta en un informe intern -del qual es fa ressò la BBC-, que l'energia nuclear només ha de ser utilitzada com a última solució. El líder conservador David Cameron -que sorprenentment ha pres la sostenibilitat com una de les seves cartes de presentació- va argumentar-ho públicament en la conferència que aplegava diferents representants municipals. Cameron va subratllar el que segons ell és l''enorme contribució' que poden fer els ajuntaments en reduir emissions, i va recordar la necessitat d'invertir més en energies renovables. Bones notícies, certament, que el líder del partit conservador d'una de les grans potències mundials l'encerti en la diagnosi. De moment, però, Cameron no ha sortit del sempre fèrtil, però gens fiable, camp de les promeses electorals. Arriba l'estiu Els vegetarians fa temps que saben que millor no confiar-se, i que podem trobar restes animals en 'innocents' gelats, pastissos, salses... Van ser dels primers col·lectius a prendre el costum -el necessari costum- de mirar-se atentament els llistats d'ingredients i de demanar més i millor informació en els embalatges comercials. El desenvolupament de la nova indústria alimentària, que té una de les estratègies comercials en la incorporació dels transgènics, ha provocat un escenari gens tranquil·litzador. N'hem d'aprendre, de la mirada crítica dels vegetarians, fins i tot si nosaltres som dels que mengem carn i peix. El transgènic es pot amagar arreu, també en la dolçor d'un gelat produït per una de les multinacionals més importants del sector de l'alimentació. Fa tres anys que es comercialitza als Estats Units un gelat que conté una proteïna 'fabricada' transgènicament a partir del seu equivalent natural, que trobem en un peix de les fredes aigües del nord-oest de l'Atlàntic. Aquesta proteïna, que té un 'efecte anti-congelant', regala al golut consumidor noves experiències en la forma d'uns gustos més ben definits i una textura més agradable. El cas és que, a més, la proteïna permet oferir un producte 'més lleuger' i 'sa', segons els estàndards més que discutibles del màrqueting publicitari a l'ús. Tot un contrasentit, que de moment ha despertat la indignació d'una part de la comunitat científica britànica. L'Independent, el diari que fa setanys ja va promoure una inèdita campanya contra els transgènics, en parla en un extens article. Religió i ciència Al voltant dels transgènics -però, compte!, no exclusivament- s'articula una part del debat sobre ciència i ètica que cada vegada sembla més estès, tot i que continua mantenint en la composició les mateixes dosis de demagògia i mala fe. Nicholas Wade, del New York Times, dedica la seva secció 'Books on science', al llibre de Lee M. Silver, biòleg mol·lecular de la Universitat de Princeton, que, sota el títol de 'Challenging Nature: The Clash of Science and Spirituality at the New Frontiers of Life' reivindica el poder racional de la ciència davant les supersticions i el misticisme que, en el seu entendre, limiten actualment la capacitat de desenvolupament de la producció de menjar (a través de la incorporació dels transgènics) i de la millora de la salut (a través de la investigació de cèl·lules mare). La ciència és la nostra eina -del tot imprescindible- per aproximar-nos al món i sobreviure-hi. I, en efecte, malament anirem si deixem que una 'nova edat' mitjana senyoregi en els nostres cervells desorientats per l'actual crisi mundial, bandejant el mètode que tants avenços ens ha ofert, que tantes solucions ens pot aportar encara. Tanmateix, cal fer autocrítica. En el debat sobre el futur del món guanyen les opcions sentimentals i fàcils. Com és que la ciència ha perdut poder de convicció? Aquí tenim tema per un altre llibre... Wiki-política El diari 'La República', d'Itàlia, posa la lupa en el nou projecte de l'inventor de la Wikipèdia, Jimmi 'Jimbo' Wales, el qual ha llençat una particular ofensiva política. Seguint el model wiki -que permet la publicació i posterior discussió i edició de continguts- Wales llença als Estats Units la xarxa Campaigns Wikia. L'objectiu, facilitar un fòrum de debat i discussió. Tot plegat amb ganes de superar l'actual model, cada vegada més esgotat, vist el creixent desinterès en la política convencional que s'observa arreu del món occidental. La periodista de la República compara la iniciativa amb una mena d'speaker's corner virtual. La comparació em sembla encertada, però només en part. Wikipedia és un projecte seriós, que ja ha donat resultats molt interessants, i que és lluny de la grotesca excentricitat de molts dels 'oradors' del Hyde Park londinenc. Tanmateix, tant de bo el nou projecte wiki arribi al grau de notorietat que la famosa cantonada londinenca té entre els milions de turistes que hi baden, any rera any. I tan de bo, iniciatives com aquesta ens ajudin, precisament, a badar-hi menys!