La psiquiatra nord-americana d'origen suís Elisabeth Kübler-Ross, especialista en la resposta humana davant la mort, va resumir en cinc estadis progressius la nostra reacció enfront del final de la vida: negació, ira, regateig, depressió i acceptació.
En el seu llibre Peak Everything, l'autor Richard Heinberg dedica un dels assajos que apareixen en aquest a la "psicologia del zenit del petroli i el canvi climàtic". Entre d'altres consideracions, com una pobre propensió a reaccionar adequadament davant de problemes que es desenvolupen lentament i que són difícils de personalitzar o la inmaduressa psicològica que ens impediria pensar més enllà del nostre propi benestar i per tant obviar les conseqüències dels nostres actes que afectaran a generacions futures, Heinberg ens recorda que "els cinc estadis del dolor" de Kübler-Ross han estat proposats com una guia per a entendre les reaccions humanes enfront dels reptes mediambientals i energètics. En aquest cas, el que arriba a la seva fi és la festa dels hidrocarburs barats, una mort, que per anunciada no deixa de ser un cop dur.
El primer dels estadis és la negació: "no pot ser, no pot estar passant, no pot estar passant-me això a mi". És el més simple i intuïtiu (quantes vegades neguem amb el cap davant les notícies dolentes?). És la primera línia de defensa.
El segon estadi és la ira, i en el cas que ens ocupa solem dirigir-la cap a algun col·lectiu o persona cap a la qual dirigim el nostre empipament. L'acceptació ha començat, però es torna en atac: "la culpa és de l'OPEP, dels especuladors, de les petrolieres, del nou ordre mundial, dels ecologistes que no deixen perforar més, de les profecies malthusianes, dels decreixentistes, etc".
Més tard arriba el regateig, l'intent desesperat de proposar una solució que faci desaparèixer el problema: "si deixessin treballar al mercat, si perforéssim més pous, si construíssim més centrals nuclears, si omplíssim el Sàhara de panells solars...". En aquest punt molts comencen a creure en invents absurds, mòbils perpetus, energia "gratis", a fantasejar amb tecnologies incipients creient-les panacees...
El quart estadi, una vegada superades les no-solucions a la desesperada, correspon a la depressió. Aquest és un estadi perillós, per la seva forta càrrega de negativitat, que convé deixar enrere ràpid. "No es pot evitar el desastre, tot està perdut" són pensaments que paralitzen.
(F)
Finalment arriba l'acceptació, i amb ella, la capacitat d'afrontar el problema reconeixent-lo tal com és i no tal com ens agradaria, segons la nostra forma de ser, ideologia, professió o prejudicis. Amb l'acceptació ve la revisió crítica dels fets, que bé podria dur-nos a corregir la nostra mala primera impressió inicial: és aquesta crisi també una oportunitat? Però és importantíssim poder acceptar que existeix un problema, i deixar les excuses i les reaccions instintives de banda per a poder passar a l'acció. A una acció informada, que no la sustenti el pensament màgic o un perillós panglossianisme.Finalment, convé recordar que la millor manera de saber si estem realment enfront d'un problema digne de fer-nos passar pels cinc estadis que va definir Kübler-Ross és estudiar-lo amb deteniment. En el cas de la crisi energètica i ambiental, com explicava en un article anterior, serà necessari informar-se. Com a norma general, desconfiï dels arguments que deixen enrere les dades i se centren en els interessos ocults o que mostren un optimisme desmesurat: no hi ha res més perillós que un optimista desinformat.
