Molts economistes reclamen més inversió pública, justament ara que l'economia trontolla. D'acord amb un model que no comparteixo, per obsolet, la majoria aspiren a la recuperació del creixement. Altres voldrien, volem, la recuperació de la generació de valors afegits i la generació de benestar. No és el mateix. En tot cas, tots coincidim que és el moment d'ajudar els qui generen productes i serveis, no de collar-los medievalment amb els deutes dels especuladors i dels privilegiats.
Algun inversor totpoderós promet meravelles si se li deixa fer el que no es pot fer. Potser sí o potser no. Però fent amb decisió i encert el que sí que es pot fer i convindria que féssim, ens en sortiríem millor, això segur. Els retalladors ja deuen estar assadollats, és hora que els governants governin. És a dir, que liderin il·lusions compartides, perquè de xèrifs de Nottingham el bosc de Sherwood ja n'ha quedat prou servit.
La rehabilitació, especialment l'energètica, és una magnífica oportunitat. El nostre parc immobiliari la necessita, la Unió Europea l'exigeix. Permetria reconduir el sector de la construcció i acabaria millorant la nostra competitivitat, perquè malversar energia és un mal negoci. Seria construir sense destruir, edificar benestar i estalvi produint béns, no deliris. Estalviaríem recursos cars que ara llencem. Sabem com fer-ho i ens cal. Caldria posar-s'hi. Una gran iniciativa econòmica.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
