Del dogma a l'heretgia(per Albert Punsola)

No sé si algun lector recorda Jorge Vestrynge, un polític espanyol que mai va ser gaire ben vist. Era, i és, culte, seriós i intel·ligent, però duia una taca al vestit que part l'opinió pública no perdonava: la seva trajectòria ideològica havia partit de l'extrema dreta per arribar a la socialdemocràcia. Ignoro que hauria passat si el viatge hagués estat en direcció inversa i més llarg, per exemple, del comunisme a l'extrema dreta, però, veient com van les coses, potser Vestrynge s'hauria convertit en estrella mediàtica. Normalment, es tendeix a valorar millor el manteniment de les posicions a través del temps que el contrari. Tot plegat és bastant incongruent sobretot en una societat que al mateix temps sol atribuir al progrés un valor positiu, progrés que només pot existir amb actituds antidogmàtiques, és a dir, obertes a les possibilitats de canvi. La premsa s'ha fet ressò recentment de la història de l'activista nord-americà Stewart Brand, que acaba d'escandalitzar l'univers ambientalista amb tres grans heretgies. Brand, lluitador de tota la vida, s'ha declarat favorable a l'enginyeria genètica, al creixement continuat de les grans urbs i a l'extensió de l'ús de l'energia nuclear. Deixeble del cèlebre Paul Ehrlich, Brand va irrompre en escena el 1968 amb un bestseller, The Whole Earth Catalogue, en el qual donava les claus per reduir l'impacte ecològic des de l'acció individual. A diferència d'Ehrlich, que amb el llibre The Population Boom - també de 1968- va reflexionar a fons sobre el moll de l'os d'allò que després seria la sostenibilitat, Brand va optar per un enfocament més pragmàtic, orientat a la vida quotidiana. El pragmatisme és l'única divisa que Brand no ha canviat i precisament per això ha portat la seva evolució personal cap a extrems intolerables, segons els seus detractors o respectables, segons altres observadors, que troben sentit i sobretot arguments, per més discutibles que siguin, en el discurs del Brand del segle XXI. Aquests arguments, de manera resumida, són els següents: la manipulació genètica evitarà futures guerres pels recursos; quan més es concentri la gent en grans ciutats més espai hi haurà per a la natura i la seva regeneració i, finalment, pel que fa a l'energia nuclear, Brand sosté que aquesta és la millor via per aturar el canvi climàtic. Els detractors, òbviament, han contraatacat amb arguments i raons sòlids, com l'oblit del principi de precaució pel que fa als OGM. A més, han recordat els desequilibris socioambientals claríssims que comporta el creixement urbà desenfrenat. Pel que fa a l'energia nuclear, la situació és més complexa ja que, tot i les crítiques, l'aposta de Brand en aquest camp es troba en sintonia amb un fort moviment del capital internacional, que es manifesta també al nostre país, de cara a recuperar la confiança de la societat en aquest tipus d'energia. Brand va arribar a l'etapa nuclear del seu particular viatge després de visitar un indret situat en unes muntanyes del desert de Nevada -Yucca Mountain- on s'està estudiant de situar-hi el gran cementiri nuclear dels Estats Units. Aleshores, va assenyalar que la veritable pregunta no era com guardar aquests residus durant 10.000 anys sinó només durant un centenar ja que, gràcies a l'evolució de la tecnologia, la societat del segle XXII sabrà obtenir l'energia que aquests residus radioactius encara hauran retingut. Lluny de Henry David Thoreau, el diàleg de l'ambientalista Stewart Brand amb la natura passa per la confiança cega en la tecnologia. És una postura legítima i s'inscriu en un dels debats que, sens dubte, s'intensificaran en els propers decennis: la tecnologia com a instrument de deshumanització o com a taula de salvació per a la humanitat. Ara com ara, però, la dimensió filosòfica és la menys important en el cas Brand. Amb aquest cognom que d'entrada l'afavoreix de cara al marketing, l'activista-empresari està treballant des de fa temps, i amb èxit,per a grans multinacionals del petroli i per a l'exèrcit. I aquí s'ha hagut de defensar de crítiques més àcides perquè, front als seus arguments, Brand no pot amagar el pes i el biaix ideològic dels seus partners de negoci per als quals curiosament fa prospectiva. Ell diu que en els anys 60 tenia una visió estàtica de les coses però que ara la té dinàmica: el canvi queda un cop més justificat. Les qüestions ideològiques sempre presenten ambigüitats. Ara que el Premi Nobel de la Pau ha estat per Al Gore per alertar a la societat sobre el canvi climàtic, algunes veus s'han afanyat a recordar que quan Gore va ser vicepresident durant l'administració Clinton, els EUA tampoc es van comprometre amb Kyoto. 'Per què Al Gore va decidir posar tant d'emfasi en el tema un cop es va veure desvinculat de la seva capacitat de decisió? Evidentment, que haurem d'utilitzar la tecnologia per resoldre la nostra ubicació en el planeta, com hem fet des de fa milers d'anys. Però la tecnologia necessita al darrera un pensament prou fort i alhora flexible, que permeti canviar el rumb quan convingui. Des d'aquest punt de vista, el problema de fons no radica ni en dogmatismes ni en heretgies, en si mateixes convencions de l'intel·lecte, sinó en saber què hi ha d'autèntic, en el sentit de veritablement honest, en cada posicionament personal. I això, malauradament, és cada vegada més difícil de discernir.