Periodista
03/09/2005 - 00:00
Aquest mes de març farà 100 anys de la mort de Jules Verne, un dels autors més llegits del món abans de l'època dels bestsellers i dels mitjans de masses. El seu nom rarament s'associa al conjunt de grans escriptors francesos del XIX de qui va ser coetani. En canvi, s'ha projectat amb força durant el segle XX i segueix suscitant força interès a principis del XXI. Verne proposa un tema de fons ben actual: el domini del planeta per la ciència i la tècnica. Viatges al centre de la Terra, a la lluna, submarins i aparells voladors... aquest és el seu món, del qual, qui més qui menys, n'ha gaudit en la seva infància.
Per la seva desbordant imaginació, Verne va ser un visionari excepcional que va descriure el futur amb gran encert com, per exemple, en el cas del seu sorprenent llibre París en el segle XX. Hi ha en aquest autor alguna cosa més que atrau amb un magnetisme únic i que va més enllà de la seva capacitat fabuladora. Verne desplega inventiva en històries que han seduït lectors i espectadors de cinema en mil adaptacions, però el seu perfil ja clàssic amaga una pinzellada contemporània. En la lluminositat de les seves aventures es troben algunes traces de foscor que apareixen en figures com la del capità Nemo a Vint mil llegües de viatge submarí. En personatges com ell intuïm que la tècnica pot ser una presó i que no per disposar-ne serem necessàriament més feliços. Verne celebra el progrés però li preocupen les amenaces que pot comportar.
La història del futur és antiga. Aristòtil hi va prestar atenció i també ho van fer a l'edat mitjana els escolàstics. Tot i aquests precedents, en els segles anteriors a l'hegemonia científico-tècnica el futur no ocupa un lloc molt destacat en la cultura i el pensament. El concepte comença a adquirir força precisament amb aquesta hegemonia. Hi té molt a veure la constatació que la transformació del món, abans imperceptible durant generacions, s'accelera amb noves i insospitades possibilitats. I amb girs inesperats. On apuntava el futur de fa uns 40 anys? Cap als viatges a l'espai i, en canvi, han estat les telecomunicacions les protagonistes d'una veritable embranzida que ningú va preveure.
L'avantguarda de les avantguardes del segle XX es diu precisament futurisme. Un moviment estètic i polític que va florir breument a Itàlia amb un programa orientat a l'acció, al moviment i a la destrucció de la tradició. Els seus postulats van sintonitzar perfectament amb el feixisme, aleshores embrionari, tot i que com a moviment cultural ja havia desaparegut quan el feixisme va prendre el poder. Una desaparició relativa que ha deixat empremta en la música industrial, i altres elements de la cultura popular dels nostres dies. Rera la seva modernitat aparent, el futurisme va alimentar les tendències més reaccionàries, fruit d'una callada por a l'evolució de la societat.
En contraposició al futur de la por, n'hi ha tot un altre que és el de la terra promesa. Es el futur del cristianisme, del comunisme, de l'utopia, que ens transmet un missatge reconfortant: en els temps que vindran, el patiment serà vençut i s'instaurarà un regne de perfecció. Es comprensible que en la civilització occidental el futur jugui un paper clau si tenim en compte que la nostra concepció del temps és lineal i no cíclica com succeeix a Orient. Això afavoreix la creença -religiosa o laica- que anem cap a algun horitzó, un destí que per força ha de ser millor que el punt de partida. Pot semblar una idea massa simple o ingènua però la seva alternativa, la que sosté que tot es va repetint, no deixa marge ni pel temor ni per l'esperança.
Per ser un intangible que ni ha existit ni existeix, déu n'hi do com ens marca la vida. Estalviem pel dia de demà; mirem l'home del temps amb més ganes que la política; explorem el destí en tirades de cartes de dubtosa credibilitat; invertim en el mercat de futurs... Quantes pulsions barrejades que apuntena un mateix lloc, un indret desconegut on hi aboquem per igual càlcul i irracionalitat. La idea de futur és forta en la literatura, en la ciència i en la vida. No és estrany doncs que sigui també un dels components bàsics que ha ajudat a bastir el concepte de sostenibilitat. Quin és el sentit final de les receptes ambientals sinó la preservació dels recursos que tenim per a les generacions que ens succeiran?
És indiscutiblement bo aplicar les receptes en la vida quotidiana que ens ajuden a limitar el consum i preservar l'entorn, però no és convenient ignorar on volem anar. La construccció d'un escenari de destí en el qual ens hi poguem reconèixer com a col·lectivitat queda pendent. La manca d'aquest escenari incrementa el risc de convertir certs hàbits en pura mecànica sense sentit. La ciutadania pot adquirir compromisos però sempre pot acabar preguntant-se: per a què? El discurs sobre les properes generacions és massa vague. Com ho és també l'altermundialisme en les seves receptes, probablement correctes, però sense un horitzó global que es pugui visualitzar.
Hauríem de dotar de contingut el futur que volem en benefici del mateix futur i sobretot del present. Aquest contingut passa per definir un model socioambiental del qual avui en dia només en posseïm alguns fragments que serveixen per apedaçar -i per tant mantenir- el model vigent. Per a aquesta tasca disposem de moltes eines i una d'elles és la prospectiva.
La prospectiva, com han destacat les mateixes persones que s'hi dediquen, té certes dificultats en ser reconeguda com a ciència perquè no pot exhibir un objecte d'estudi. Si, és clar, és el futur, però no es pot negar que aquest concepte es resisteix a entrar en la categoria d'objecte d'estudi. És un tema que no hauria d'obsessionar. També la demografia ens parla de les projeccions de població mundial per mitjans de segle i els economistes intenten predir els cicles de creixement i recessió. En tot cas es basen en dades, tendències, variables que convenientment combinades i valorades donen escenaris possibles.
La prospectiva es nodreix de ciències com les esmentades però pot incorporar-ne d'altres. Per aquest motiu és un marc de coneixement interdisciplinar on conviuen apropaments diversos amb l'únic objectiu d'intentar veure què passarà, a partir dels elements en joc en el moment present. Qui va inventar el cinema va tenir mèrit però qui va veure que es convertiria en un fenòmen massiu potser en va tenir més. Per percebre aquests detalls cal tenir un coneixement empíric -saber que és el cinema- i una fina intuició, que és la base de qualsevol hipòtesi científica.
En el món anglosaxó els anomenats 'future studies' tenen el seu reconeixement. Hi ha 'think tanks' com The Centre for Future Studies, publicacions de prestigi com The Futurist -noteu la diferència semàntica entre futurista i futuròleg- La mateixa Unió Europea té l'IPTS (Institute for Prospective Technological Studies) orientat especificament al desenvolupament tecnològic. Si es repassen els àmbits de treball d'aquestes entitats tan heterogònies, s'identifiquen dos grans centres d'interès. Un seria el configurat per qüestions com la gestió de recursos, energies netes, alimentació, pol·lució, etc. Un altre fa referència a tot allò que està relacionat amb els conflictes econòmics i polítics, la guerra, les tendències de fragmentació i les d'unió, la governança mundial. La nostra relació amb el medi es troba doncs en el nucli dur dels estudis sobre el futur.
Un altre aspecte molt interessant és el punt de vista que adopten els qui treballen en aquesta disciplina. Per resumir-ho hi hauria tres tipologies: els pessimistes/catastrofistes, que adverteixen que ens esperen grans mals si no hi posem remei; els optimistes, que confien plenament en què els humans sabrem prioritzar les opcions que més ens beneficiïn i, en tercer lloc, els més neutres, que es limiten a dibuixar escenaris en funció de diverses variables que estan damunt la taula. Es diguin com es diguin, els primers de l'enumeració també serien optimistes. Si de veritat pensen que tot anirà tant malament, per què es prenen la molèstia d'avisar-nos? En realitat pensar en el futur, per molt pessimisme que es vulgui aparentar, és ja una manera d'afirmar la voluntat de sobreviure.
Costa d'entendre, si no és per l'inèrcia mediàtica, com la qüestió de Kyoto i el canvi climàtic s'ha tractat de forma extremament catastrofista. Especialment ha estat així en el cas de la televisió, aquell mitjà on les imatges que estan disponibles gairebé dicten el guió -i sempre estan disponibles aquelles on hi ha més violència, destrosses i víctimes-. S'ha descrit en molts reportatges una possible realitat però n'hi ha d'altres. En aquest sentit la prospectiva aporta ponderació mitjançant la idea que som nosaltres, ara i aquí, qui dissenyem els escenaris i que n'elegim un o altre en funció de les nostres accions. La persistència en mostrar l'escenari negatiu per induir una resposta positiva és, com a mínim, discutible. Dóna la impressió que, sovint, les accions cíviques i el compromís ambiental es promouen més per evitar desgràcies que no pas per construir el millor escenari possible.
Desconeixem fins a quin punt Verne volia el futur que va imaginar, el que està clar és que escrivint sobre ell va contribuir a fer-lo realitat. L'any 2005 aquest autor serà recordat i rebrà nombrosos homenatges arreu del món. Un bon moment en definitiva per reflexionar sobre el nostre potencial d'actuació i les oportunitats que tenim de rebelar-nos contra les tendències que no volem. Perquè del determinisme al fatalisme hi ha un sol pas.
