L'atemptat de l'11-M decantà la balança electoral espanyola l'any 2004, tal com l'accident de Fukushima ha decantat fa uns dies l'alemanya. Els que ja preferíem les dues opcions guanyadores quan tot encara feia preveure que serien perdedores hem d'admetre que molts vots van canviar de sentit al darrer moment a causa d'aquelles sotragades. Les indiscutibles legitimitats resultants no necessàriament tenen respostes, només la confiança d'unes majories volàtils. Què hem de fer amb el mig miler de centrals nuclears operatives o en construcció que hi ha al món? La pregunta continua oberta.
Els irreductibles entusiasmes dels pros i dels antis es basen en massa partits presos. Afegeixen confusió a un afer ja prou confús. Després de Fukushima, negar els perills de les plantes nuclears és grotesc; ignorar que n'hi ha quatre-centes que han funcionat fins ara sense problemes significatius, també. Els efectes de l'accident de Fukushima sobre la població i sobre l'ambient estan per veure. Minimitzar-los és tan irresponsable com qualificar-los d'apocalíptics. El tema és massa important per deixar-lo en mans d'administradors d'apriorismes.
Paga la pena córrer segons quins riscos. Al meu entendre, no és el cas de l'energia nuclear. El risc és baix, però el perill és alt. Vull dir que són operades amb estàndards de seguretat molt elevats, però si l'accident arriba, el desastre és enorme. La radiació desfermada por ser devastadora; la catàstrofe econòmica, també. Convé considerar aquest aspecte, perquè el gran argument a favor de l'energia nuclear és la quantitat i l'escàs cost dels quilovats produïts. No és exacte. El quilovat nuclear només és barat quan no internalitza els costos constructius i desconstructius, el confinament dels residus, la gestió del risc i la lliure competència (les nuclears funcionen al 100% de potència i barren al pas a altres productors elèctrics, que han de repercutir costos sobre prestacions molt per sota de la seva potència instal·lada). El rigor comptable és la primera regla del sostenibilisme, que no s'oblidi.
(F)
A Espanya, durant el mes de març passat s'han generat 4.738 GWh eòlics, un 21% del total elèctric. Les vuit nuclears existents han cobert només un 19% de la demanda. Els cicles combinats de gas, funcionant a un 40% o menys de la seva potència ‑perquè en el mix entren primer les renovables (lògicament: el combustible és de franc) i també les nuclears (sense cap altra lògica que la seva lentíssima capacitat per entrar o sortir)‑, han cobert un 17,2%. En conjunt, les renovables, hidràulica inclosa, han produït un 42,2% de l'electricitat consumida. Sobre una potència instal·lada total de més de 100.000 MW i una demanda punta de 45.000 MW, els vuit grups nuclears espanyols ofereixen 7.300 MW.
A Espanya, doncs, se'n podria prescindir (amb grans costos d'amortització prematura, tanmateix). A França, de manera immediata, no: produeixen quasi un 70% del seu mix elèctric. A Alemanya, després del tancament cautelar de les set centrals nuclears més antigues (de disset que n'hi ha), pujaran les emissions de CO2 emès a l'atmosfera, perquè augmentarà la producció termoelèctrica amb carbó. Les nuclears quasi no emeten CO2 en fase d'operació, però segons els càlculs de Benjamin Sovacool, de la National University of Singapore, en la totalitat del seu cicle (desenvolupament, construcció, operació i desconstrucció) en vénen a emetre uns 66 grams per kWh; l'aerogeneració comporta emissions de 10 grams per kWh (les centrals amb gas, fuel o carbó emeten moltíssim més que les nuclears, és clar).
No som davant d'un exercici d'estil, tenim mig miler de centrals nuclears. Emeten poc CO2, la generació elèctrica de molts països en depèn en gran mesura, suposen un perill, el seu kWh surt molt més car que no es vol admetre i no tenim capacitat per a substituir-les d'un dia per l'altre. Continuem com fins ara o fem mitja volta? Sense un pla a mig i llarg termini, la situació d'aquí vint anys serà encara més problemàtica que ara. Un pla que, a més de la generació, ha de considerar el consum: sense gestió de la demanda, el problema esdevindrà un conflicte. Però és més fàcil culpabilitzar les centrals generadores que la voracitat del consum, naturalment.
Si es vol replantejar el parc nuclear i, encara més, si es vol mantenir la demanda d'energia primària a uns nivells abordables, s'ha de refredar primer el consum. Eficiència, estalvi i suficiència: un trinomi virtuós que no reduiria el servei final, només depuraria el festival del consum ineficient i malbaratador. Resulta més senzill ser antinuclear messiànic o desenvolupista enlluernador, això sí. Però no soluciona el problema. Si no gestionem la demanda a la baixa, vindran més Fukushimes. Quasi segur.
