Tots Sants. Amb els anys, els difunts s'incorporen a la teva vida interior. A mesura que et fas gran, s'allarga la llista de parents, amics i gent coneguda que van deixant aquest món. Al principi, sobta i desconcerta; després, ho acceptes amb entristida resignació. Primer solen desaparèixer els avis o algun conegut molt gran. Però també acaben morint-se pares i familiars potser més joves que tu mateix. Un bon dia t'adones que coneixes molta gent difunta. Al final, quan la teva vida ja encara el crepuscle, la majoria dels teus records estan poblats de persones mortes. No pots evocar les coses que has viscut sense veure-hi moltes cares de gent traspassada.
S'entén la mirada entotsolada de les persones velles. Viuen en un món aliè, mancat dels companys de joventut i maduresa. Tenen pocs còmplices existencials. Els vampirs ho confessen sempre: els fastigueja no tenir coetanis. Però no cal recórrer a la ficció literària. En el món real, la manca de gent de la teva edat ha de causar una anguniosa sensació d'aïllament.
Valorem la realitat en funció dels nostres referents, que solen ser generacionals. Quan, al nostre voltant, tothom és d'una altra generació, les nostres opinions esdevenen estranyes, perquè emanen de criteris amortitzats. Aleshores, només els morts ens fan companyia. Pensen com nosaltres, tornen lògic el nostre present incomprensible.
Cementiris
La majoria dels morts viu als cementiris. Vull dir que s'hi estan. Necessiten poc d'espai i molt de temps. Un cementiri és això: intemporalitat i compacitat. A l'atapeïda Mediterrània, els cementiris són especialment compactes, amb tots els morts estibats en nínxols. Un nebot meu que ha vist massa pel·lícules es va sorprendre en sepultar la seva àvia. "Em creia que els enterraven", va dir. No, aquí no hi ha les gespes d'Arlington, o els marcials camps de làpides i creus cenotàfiques de Colleville o La Cambe, a Normandia, o de Taukkyan, a Myanmar.
Els catalans no tenim gaire cultura de cementiri. La gent del sud, sí. Els cementiris andalusos són una preciositat. També hi ha cementiris notables al nord, com el Père-Lachaise, de París, on reposen Oscar Wilde o Maria Callas, o el de Seta, cantat per Paul Valéry a Le cimetière marin, que acull Georges Brassens respectant la seva Supplique pour être enterré à la plage de Sète. Al de Gènova predominen els mausoleus teatrals, a la italiana. El cementiri de San Michelle, a Venècia; és un esclat floral, baldament hi predominin els nínxols; hi ha molts personatges il·lustres, com Igor Stravinsky, i algun enterrament sorprenent, com el d'Helenio Herrera.
Sembla estrany, però els florits nínxols venecians recorden el cementiri de l'Hospitalet, que és un dels més bonics i menys coneguts de Catalunya, potser perquè costa una mica d'arribar-hi. S'hi coneix la mà dels andalusos immigrats. No té la literària i ensopida serenor del bellíssim cementiri d'Arenys de Mar, però els nínxols llueixen com una patena i vessen de flors.
M'agradaria que els morts dels meus records tinguessin un cementiri alegre. Però no. Alguns han estat incinerats i les seves cendres escampades aquí o allà. La majoria reposa darrera una làpida de lletres esborradisses. Em sap una mica de greu, ara que formen, més que mai, part de la vida de què ja no disposo, si no és rememorant-la.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
