27/02/2006 - 00:00
Si alguna cosa tenen els 'progres' de totes les èpoques és la capacitat per donar-li la volta a tot, i fer segones derivades quan la majoria encara estem intentant resoldre la primera.
Ara resulta que això de separar la matèria orgànica a casa, tenir un hort urbà, utilitzar bombetes de baix consum, comprar productes ecològics, plantejar-se la instal·lació de plaques fotovoltaiques en una casa adossada i tantes altres pràctiques de comportament ambientalment responsable, són cosa dels ecologistes recalcitrants, de les classes mitjanes professionals que tenen temps, espai i diners, o un caprici passatger. M'ho va dir un 'progre' fa poc, encara que això no vol dir, és clar, que sigui el discurs de tots els pensadors a l'avantguarda.
Bé, doncs jo penso que aquests comportaments són disciplina ambiental, que estan molt bé i que tenen molt a veure amb allò que el sociòleg Salvador Cardús anomena la defensa de les formes i les convencions. En el seu llibre 'Ben Educats' reivindica simbòlicament la corbata i argumenta que les bones maneres i el civisme ens fan a tots la vida més fàcil i agradable en societat.
Els comportaments ambientals no fan modern, ni ecologista, ni són per conscienciats acomodats. Són, simplement, un requeriment de l'avenç social i econòmic. Un cop fetes les lleis, les regulacions i el control, després dels programes d'educació, conscienciació i informació ambiental, aleshores arriba el moment del comportament individual. I no hi ha excuses. Si volem els avantatges hem d'assumir les responsabilitats i els deures. Forma part de la maduresa ambiental i no és cap moviment o tendència passatgera, no hi ha marxa enrere.
Això és com el procés de socialització d'un infant. L'ús de la cullera o l'educació dels esfínters al principi fa gràcia, sembla una cosa simbòlica i és igual on, quan i com es faci. Però després ja no és cap broma, s'ha de fer bé, on toca i quan toca i ja no es pot tornar a menjar amb els dits ni a fer servir el bolquer.
La disciplina ambiental vol dir que ja no hi ha excusa per no tenir determinats comportaments -cadascú segons les seves capacitats. Això no és cap moda, ni cap caprici.
Altres articles de Joana Díaz:
La legitimitat de la participació (10/02/2006)
Bé, doncs jo penso que aquests comportaments són disciplina ambiental, que estan molt bé i que tenen molt a veure amb allò que el sociòleg Salvador Cardús anomena la defensa de les formes i les convencions. En el seu llibre 'Ben Educats' reivindica simbòlicament la corbata i argumenta que les bones maneres i el civisme ens fan a tots la vida més fàcil i agradable en societat.
Els comportaments ambientals no fan modern, ni ecologista, ni són per conscienciats acomodats. Són, simplement, un requeriment de l'avenç social i econòmic. Un cop fetes les lleis, les regulacions i el control, després dels programes d'educació, conscienciació i informació ambiental, aleshores arriba el moment del comportament individual. I no hi ha excuses. Si volem els avantatges hem d'assumir les responsabilitats i els deures. Forma part de la maduresa ambiental i no és cap moviment o tendència passatgera, no hi ha marxa enrere.
Això és com el procés de socialització d'un infant. L'ús de la cullera o l'educació dels esfínters al principi fa gràcia, sembla una cosa simbòlica i és igual on, quan i com es faci. Però després ja no és cap broma, s'ha de fer bé, on toca i quan toca i ja no es pot tornar a menjar amb els dits ni a fer servir el bolquer.
La disciplina ambiental vol dir que ja no hi ha excusa per no tenir determinats comportaments -cadascú segons les seves capacitats. Això no és cap moda, ni cap caprici.
Altres articles de Joana Díaz:
La legitimitat de la participació (10/02/2006)
