A La Plata, feia notar als meus alumnes argentins que, contrariant el tòpic, el seu país no era divers, sinó enorme. Té selves i deserts, serralades i planes, però has de fer centenars de quilòmetres per canviar d'escenari. Diversa de debò és Catalunya, perquè presenta molta variació en la seva petitesa. La neu i la platja assolellada coexisteixen en la mateixa conca visual. Entre el romànic benedictí, negre i romà, i el gòtic cistercenc, blanc i medieval, hi ha quatre passes. Arrossars tropicals, vinyes mediterrànies i prats alpins campen frec a frec. En pobles encara rurals floreixen empreses informàtiques.
Un territori així predisposa a la tolerància. Diferent, aquí vol dir normal. L'uniformisme ens incomoda. Som de tot arreu. Des del segle XVIII, la immigració supera el creixement vegetatiu. Ser català és una opció esdevinguda sentiment. L'altre ets tu. No té mèrit, però sí avantatges: veus el món sense orelleres. I entens la vida com a projecte. Et justifiques construint el futur. Venim del passat, però no hi anem. Les essències són el demà.
No és de franc. És molta roba feta a mida, molts consensos i conciliacions, moltes infraestructures constretes en passos succints, molts cops de colze en un pam quadrat. Hem de despendre molt per a generar tant entre tants en tan poc espai. Sotmesos a l'imperi dels simples, sofrim i descarrilem. I no podem tolerar la intolerància. Adéu, terços de Flandes...
No dependència
La tres darreres dècades constitueixen el millor període de l'Espanya contemporània: ingrés a Europa, moneda forta, divisió de poders, exèrcit al seu lloc. També ens havien dut un tímid inici de reconeixement de la plurinacionalitat, secularment emmascarada per falsedats grandiloqüents. Tot plegat, pèssimes notícies, segons sembla. L'Espanya megalítica es regira, necessita tornar al mur sense finestres, al pobre confort de la caverna. Quina diversitat, quin projecte, quina tolerància, quin pluralisme...? Massa perills per a tanta covarda mesquinesa.
Un tribunal legalista, i potser per això amb escàs sentit del dret, ha preferit el tenor literal de les escriptures a la voluntat de parlaments i referèndums, que són la font de tota legitimitat. Un tribunal isomòrfic, més que metafòric, d'una Espanya ultrapassada, ancorada en prejudicis, incapaç d'entendre i sobretot d'entendre's. Plana, isòtropa, antiquada: la vella placidesa del cementiri. Els vius hi fem nosa perquè belluguem, desitgem, pensem i som. Quin sentiment pot inspirar, més enllà de voler-te'n allunyar? Àfrica torna als Pirineus.
Els problema són ells. Sí, ells són el problema. El problema que ens impedeix fer front a les nostres dificultats i defectes. No som Espanya, sinó d'Espanya. Més que part, som pertinença. De la no dependència en diuen secessió. I han acabat encertant-la. Les raons per a canviar la vella mala convivència en un nou bon veïnatge són ja aclaparadores. Qüestió de temps. Ja ho deia una pancarta: "vuestro odio es nuestro adiós". Necessitem gestionar-nos plenament. O és que Portugal és impossible? Contra el nacionalisme estret, la sobirania solidària. Lliurement, amo de mi, tolerant i divers, amant del projecte, vull exclamar, amb dret i poder, allò de la creu de terme: "vinguis d'on vinguis, siguis qui siguis, pensis com pensis, aquest poble és casa teva".
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
