Truco a algú i no em respon. O responen al telèfon, però l'algú a qui jo truco no s'hi pot posar. Hi torno l'endemà. I l'altre. Finalment m'atén, li exposo el motiu de la trucada i comença la relació sobre el tema. Els tres dies prèviament transcorreguts no compten. Ha estat així en el darrer segle. Però ara les coses han canviat.
Envio un e-mail. El tema queda dit i exposat. Passen unes hores i no rebo resposta: estranyesa. Passa un dia: desconcert o irritació, on abans no hi havia més que pacient prolegomen. Per què se suposa que hem de llegir al moment els e-mails que ens envien? Més encara: per què se suposa que els hem de processar de seguida i donar resposta immediata? La nostra societat immediatista troba que sempre és massa tard.
Vaig veure per primera vegada una adreça de correu electrònic a mitjans anys vuitanta. "Un que fa brometa", vaig pensar. Lletres sense sentit, amb un signe @ barrejat, fins i tot. M'ho van explicar i ho vaig trobar curiós. Era un invent per a usuaris de la xarxa Arpanet, cosa d'informàtics i gent estranya. Vint anys després, com tants altres, no podria treballar sense Internet o sense e-mail.
Però, alhora, l'e-mail no em deixa treballar. Una paradoxa, sí. Més que no deixar-me treballar, m'obliga a estar per ell, que ve a ser el mateix. Sóc jo qui gestiona directament aquest torrent epistolar electrònic, ha desaparegut la comoditat de la secretària que responia d'ofici o a qui dictaves unes respostes que només calia signar. Això s'ha acabat, ara els correus electrònics m'arriben sense secretària ni aturador, no paren d'interpel·lar-me nit i dia (a través d'algun repetidor en el ciberespai segurament més remot que el mateix interlocutor, per cert).
Spam
Correus innombrables, molt sovint indesitjats i indesitjables. En efecte, els spams dupliquen o tripliquen el correu real, esperat o no. Sense filtres, no pares d'esborrar; amb filtres no pares de patir, perquè sovint també destrueixen correspondència desitjada. Tan bé que anava dir les coses per telèfon o escriure-les només quan calia!
L'spam és una mena de chope anglosaxó, ridiculitzat pels Monty Phyton en un cèlebre esquetx de 1970. Una parella entra en un restaurant -ple de víkings dinant, amb aquella naturalitat...- i demana el menú. Tots els plats porten spam, embotit de baixa qualitat que no agrada a la dona. Cambrer i clients s'emboliquen en un diàleg surrealista, que els víkings subratllen amb cançons elogioses al maleït embotit, mentre la paraula spam acaba essent l'única que, ad nauseam, repeteixen els interlocutors. Algú va pensar que l'allau d'e-mails infumables era com les infinites maneres de presentar plats amb spam en aquell esquetx i ja hi vam ser.
L'any 1989, ple de dubtes, vaig comprar el meu primer ordinador personal, un Mac en blanc i negre i disc dur d'una mega... Ni jo ni ningú no tenia telèfon mòbil i la fotografia digital estava per inventar. Tanmateix, trobàvem que no ens faltava res. Quan els amics Partal, Reales i Fernández Hermana em van introduir al ciberespai, vaig tornar a dubtar. Si ja tenia fax, fins i tot modem-fax, per què em calia tot allò? No pots saber que et caldrà el que encara mai no has tingut. Després et cal, certament, però a vegades penses que et cal per a poder fer com cal el que potser no acaba de caldre't.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
