Amb els anys, he après a relativitzar posicions i a matisar enunciats. És a dir, m'he anat radicalitzant. Sembla contradictori, però és només paradoxal, com la majoria de les situacions complexes. La radicalització neix del convenciment. Quan el convenciment es basa en el prejudici, situació prou corrent, la radicalització esdevé intolerància. És el cas dels fanatismes i fonamentalismes. Per això la radicalització és assimilada a extremisme irracional. Ben al contrari, crec que les anàlisis rigoroses i raonablement lliures d'idees preconcebudes generen radicalització, o sigui coherència i alhora necessària incertesa. És a dir, tolerància.
El que de debò ens sobra és transigència, que és el vici de donar el braç a tòrcer, en comptes d'estendre a l'adversari una mà ferma i franca, que és la virtut del tolerant. Incapaços de practicar el difícil radicalisme tolerant, sovint ens refugiem en una amorfa abúlia transigent o, en l'altre extrem, en la torpor fonamentalista.
Tot això arran de la confusió creada entorn a les idees ecologistes, que naveguen en un mar d'opacitats. Una certa vella guàrdia (en gran mesura integrada per nous conversos, com la majoria de les velles guàrdies) resisteix enterrada en els fonaments (d'un edifici per aixecar, per cert), mentre que, a l'altra banda, proclamen els seus fervors ecologistes opulents fabricants de metzines. Fàcil com és d'inventar neologismes, costaria ben poc donar noms diferents a tan distintes actituds. El ventall ecologista, genuí o espuri, cobreix una gamma massa àmplia per a referir-s'hi amb una sola denominació. D'aquí l'ecoconfusió imperant.
Redundància
Si les cadires tinguessin tres potes no n'hi hauria de coixes (tres punts sempre s'inscriuen en un pla), però serien poc estables. Si en tinguessin cinc resultarien molt estables, però potser coixejarien. Per això en tenen quatre. És un compromís entre la necessària estabilitat i la indesitjable coixesa. Això, ja està resolt.
Al llarg de la història, moltes coses han anat quedant resoltes. Presocràtics, platònics i postplatònics pensaren amb mètode i endreçaren les ments; fins que la ciència no infantà noves dimensions, no hi ha hagut gran cosa a afegir. L'òpera i la novel·la quedaren vistes per a sentència a final del XIX i el cinema arribà a la maduresa a les acaballes del XX. Com a gènere, no es deu poder millorar l'assaig dels il·lustrats del XVIII.
Però l'esclat dels mitjans ha convertit tothom en autor. Torrents de novel·les es publiquen cada dia i cada any s'estrenen centenars de pel·lícules. Directors de teatre agosarats reinterpreten autors antics i munten espectacles notoris que volen ser notables. El percentatge de genis roman invariable, però creix el dels mediocres que fan públiques les seves gràcies. La redundància augmenta.
Ensenyar és triar. El mestre selecciona coneixements i en transmet alguns en dosis digeribles. No és difícil triar entre poc i bo. Seleccionar entre molt i dolent ja costa més. Quin llibre recomanar entre els 70.000 que es publiquen cada any només a Espanya? I per què un d'aquests i no Montaigne, Goethe, Swift o Cervantes? Però sobre les idees realment noves, no hi ha gran cosa. O potser no hi ha noves idees. Expliquem la sostenibilitat com una bona idea (nova) del XXI o com una cadira de cinc potes? M'ho pregunto.
*Article publicat a El Periódico
