També es parla de creixement sostenible. El creixement quantitatiu és insostenible per definició. Les coses creixen fins que tenen la mida adequada. A partir d'aleshores, deixen de créixer. O creixen d'una altra manera, com els humans, que aturem el creixement del cos passada l'adolescència i aleshores comencem a incrementar coneixements i destreses (és a dir: augment de soft sense creixement de hard). El creixement sostenible és la quadratura del cercle. Així que ecologia i sostenibilitat són termes avui dia tan usuals com mal entesos.
Tot ha de ser sostenible, és a dir vagament verd o soi-disant ecològic. Un disbarat. La ciutat jardí, per exemple, tan verda, és ecològicament discutible i sostenibilistament aberrant. L'arquitectura manierista de sempre (cara, poc funcional i dilapidadora d'energia) es presenta ara com a sostenibilista simplement perquè es declaren partidaris del sostenibilisme alguns dels arquitectes manieristes de sempre. La sostenibilitat és una estratègia per a minimitzar l'entropia del sistema considerat. Qui es planteja la qüestió en aquests termes, que són els de debò?
Una cosa és certa: ha augmentat la sensibilitat pels temes ambientals. Més encara: molts s'han adonat que l'ambient és el lloc on passen les coses que els passen. No es tracta, doncs, de protegir l'ambient, sinó de protegir-nos nosaltres mateixos garantint la qualitat ambiental. No ho podrem fer sense prou coneixement ecològic i sense plantejaments sostenibilistes seriosos. Això, sí.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
