08/06/2004 - 00:00
En aquest article, el doctor Joan Real, professor de Biologia Animal i Ciències Ambientals de la Universitat de Barcelona repassa les polítiques per fer front al foc, tot contextualitzant-les en el progressiu abandonament dels entorns rurals. L'autor defensa la revalorització de finques i explotacions forestals.
Durant les darreres dècades una de les preocupacions importants dels gestors del medi natural ha estat evitar l'aparició i extensió dels incendis forestals. Anualment es dediquen molts recursos a la prevenció i extinció, però paradoxalment quan es produeixen els incendis solen tenir grans extensions i tenen un elevat cost econòmic i humà.
Des de mitjan el segle passat estem patint un abandonament rural fins aleshores desconegut: es deixen d'explotar els boscos amb sistemes tradicionals, desapareixen els ramats i els conreus de muntanya, i la política de gestió dels espais públics ha estat en general de no intervenció.
El resultat? Unes comunitats forestals amb unes cobertures molt elevades i una extensió forestal mai vista al nostre país. Els perjudicis en la conservació de la biodiversitat, les espècies típiques del nostre entorn, han estat impactant. La majoria d'espècies mediterrànies, avui dia són les més amenaçades a resultes de la desaparició dels espais oberts i heterogenis, i en canvi hi predominen les espècies banals i d'àmplia distribució típiques de zones més forestals.
La fusta, justament, no és el valor més important de les nostres muntanyes, probablement també a resultes del poc suport que ha rebut el sector forestal a casa nostra. Ja que, a més, les mal anomenades 'externalitats' cada cop tenen més valor econòmic, crec que seria convenient plantejar-nos seriosament l'ordenació d'usos i la revalorització dels espais agroforestals. Així podríem garantir la conservació de la biodiversitat i ajudar al manteniment del teixit social i cultural. Un camí a seguir seria que a les finques públiques s'implementessin plans de gestió integrals demostratius que tinguessin en compte els usos i s'orientessin vers la conservació afavorint l'heterogeneïtat del paisatge.
En aquest sentit l'ús d'espècies emblemàtiques podria ser un motiu prou important, que, tota vegada, proporcionaria els fons necessaris. A les finques privades, l'administració podria proporcionar els elements tècnics per al manteniment de les activitats d'explotació sostenible encaminades a la revalorització dels productes de qualitat i usos tradicionals que mantenen els paisatges mediterranis. Aquesta seria una veritable eina per a la conservació de la biodiversitat al nostre país, que serviria per a la prevenció de fets catastròfics (focs, riuades, plagues...) i com a una alternativa per a la revalorització econòmica i reequilibri social.
D'aquesta manera també hauríem de gastar menys en vigilar i apagar... tot conservant el patrimoni.
