Amb la refrigeració industrial i els congelats, ha canviat el panorama. Les barques pesquen ara als mars d'arreu i desembarquen peix vingut de qui sap on, moltes vegades processat a bord mateix. Resulta que mengem lluços de tota mena, ara sí que lluços de debò diferents: lluç sud-africà (M. capensis), senegalès (M. senegalensis, M. polli), austral (M. australis), argentí (M. hubbsi), nord-americà (M. bilinearis) i fins i tot lluç neozelandès o patagònic (Macruronus novaezealandiae i M. magellanicus,) que no és ben bé lluç. A l'Argentina és molt apreciat l'anomenat lluç negre (Dissostichus eleginoides, D. mawsoni), que no és lluç en absolut.
No tots aquest lluços són de primera qualitat i quasi cap arriba amb la frescor dels lluços d'abans. La reglamentació vigent obliga a etiquetar-los adequadament i a jerarquitzar-ne els preus d'acord amb la qualitat. Però es fan moltes trampes, sobretot amb els lluços congelats. Un estudi publicat al "Journal of Agricultural and Food Chemistry" sosté que un 30% del lluç comercialitzat a Espanya i a Grècia està mal etiquetat, sempre contra els interessos del comprador, és clar...
Consumim més energia fòssil per a pescar lluç a l'altre cap de món i per a congelar-lo que energia bioquímica no conté el peix. Espletem caladors aquí a allà. Massa sovint, tergiversem etiquetes i enganyem els consumidors, que en tot cas no saben el que compren. El lluç, ves qui ho havia de dir, ha esdevingut la metàfora del sistema. Ens caldria revisar moltes coses, trobo...
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
