El terme "universitat" és polisèmic. No cal remuntar-se a l'antigor, quan les universitats només eren modestes escoles de lleis i teologia. Bastaria comparar les universitat humanístiques del segle XIX amb les escoles politècniques napoleòniques. Representaven móns antitètics: l'especulació o la creació artística versus les emergents tecnociències experimentals. Les diferències romanen. Té sentit, avui, parlar de "la" universitat?
Aquestes dues maneres d'abordar el coneixement, a vegades fins i tot epistemològicament oposades, han acabat enrasades sota una mateixa denominació, si més no al nostre país. Així, tenim universitats generalistes, com la vella Universitat de Barcelona de tota la vida, feta de facultats, i universitats tecnocientífiques, com la jove Universitat Politècnica de Catalunya, integrada per escoles tècniques sesquiseculars, prou més antigues que l'ens universitari de què formen part. Comparteixen apel·latiu, però són dos móns. He estat alumne i professor de l'una i president del Consell Social de l'altra, de manera que en tinc una percepció directa i significada.
Cadascú pensa en coses diferents, però tots continuem parlant de "la" universitat. Segurament necessitem aquest referent absolut en termes d'imaginari col·lectiu. En tot cas, les distintes concepcions desborden les diferències entre humanistes i politècnics. "Fora l'empresa de la universitat!", cridaven enardidament uns estudiants mentre el president Montilla i el rector Moreso tractaven d'inaugurar fa poc unes noves instal·lacions de la UPF. És una manera de veure que troba intrínsecament il·legítima la penetració dels valors de l'empresa en l'espai universitari. Molts pensem, per contra, que el maclat universitat-empresa, més encara que bo i desitjable, és indefugible. Quina universitat i quina empresa, però?
(F)
Un observador especulatiu i medievalitzant es pot permetre la llicència de creure que el coneixement és un només un goig de l'esperit -que certament l'és, i gros‑, al marge de les necessitats de la vida quotidiana; la universitat de la societat industrial, i encara més la universitat post-industrial sostenibilista del segle XXI, no. El gran salt endavant del XVIII fou iniciar l'enderrocament de l'ancien régime mitjançant la invenció del concepte de "progrés" (un altre terme esdevingut equívoc, per cert). El cas és que el pensament progressista ja fa dos segles que construeix la realitat a partir del coneixement. I l'empresa industrial és l'artefacte social que se n'ocupa. Per tant, apartar-la de la universitat seria limitar el pensament a la metafísica i la generació de béns, a l'artesania menestral.Després d'una llarga gestació, la UPC ha acabat dotant-se d'un canal de televisió per Internet (http://www.canalupc.tv/). Una consulta mínimament detallada dels documents que ofereix permet de constatar dues coses: que hi ha molts valors socials i molta inquietud intel·lectual al darrere i també molta presència del sector productiu. Moltes empreses, en definitiva. Parlo d'empreses en el sentit pristi del terme, és a dir de col·lectius humans que treballen per a fer coses beneficioses. Sense això, una politècnica no tindria cap sentit. Però una universitat generalista, a aquestes alçades, tampoc.
En efecte, la química, la medicina, l'economia i tantes altres disciplines ajustades al mètode científic s'estudien a les antigues universitats humanístiques. De fet, són disciplines també humanístiques. Seria tan absurd negar-ho, com imaginar una universitat moderna separada de la realitat productiva. Per a científics i tecnòlegs, i cada cop més també per a filòsofs i artistes, l'exercici professional i la provocació intel·lectual van lligats a l'activitat empresarial. La reflexió abstracta i el coneixement no són especulacions.
Per contra, entenc i comparteixo el rebuig universitari cap al negoci tèrbol o la prostitució del coneixement. Hi ha empresaris que s'hi dediquen, però d'això no en té la culpa el concepte d'empresa. Sense l'electrificació propiciada a principi del segle XX per Barcelona Traction, empresa de la qual nasqué Fecsa, o sense la segona empenta hidroelèctrica que a partir de 1946 va suposar la creació d'Enher, no es pot concebre la Catalunya moderna. Darrere de Barcelona Traction hi havia l'enginyer i financer nord-americà Frederick S. Pearson ‑promotor de la prolongació del tren de Sarrià fins al Vallès, també‑ i darrere d'Enher, l'enginyer lleidatà Victoriano Muñoz. Van ser grans visionaris, grans tecnocientífics i grans empresaris. Desconec si els successius presidents d'Endesa, Acciona, Eon o Enel, que han heretat o pretès heretar l'activitat i el patrimoni d'aquelles empreses tractores, saben qui foren Pearson o Muñoz. Em temo que els preocupa més la borsa que l'electricitat. D'aquí el desprestigi moral de moltes sigles que no passen de mers pretextos financers.
Eppur, si muove. Hi ha universitats grans i petites, amb molt de futur o només amb massa passat. També hi ha empreses socialment admirables i negocis reprovables. Hi ha bons acadèmics i retòrics anquilosats. Hi ha estudiants inquiets i responsables i malcriats consentits. I segons predominin uns o altres, hi ha societats avançades o països decadents. Més enllà de declaracions i proclames, quina universitat i quina empresa ens calen i volem?
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
