'Crec que el canvi climàtic és el principal repte moral de la nostra generació'. 'Netejaré el planeta. Faré de l'escalfament global una prioritat'. La primera, és una sentència de Barack Obama i es pot trobar en l'apartat que en el seu web es dedica a l'energia i al medi. La segona la va dir el candidat republicà John McCain a Concord, New Hampshire, aquest dilluns, a poques hores de les votacions primàries, que finalment va guanyar. L'alè poètic de les paraules del demòcrata Obama no sorprèn, és marca de la casa. La contundència i claredat de McCain, però, si. No tant pel personatge, que té un perfil molt singular amb posicionaments progressistes en el camp ambiental, sinó en el context del partit que representa, el partit republicà.
Ni Obama ni McCain representen el corrent majoritari dels seus respectius partits, però les dues cites que obren aquest article són un bon exemple de molts exemples de com l'agenda ambiental ha entrat amb força en els discursos de tots els candidats a les eleccions dels EUA. Si aquesta és la bona notícia, quina és la dolenta? Potser la pregunta és sobrera... ja que el sentit comú ens ensenya que entrar amb força no sempre vol dir entrar correctament.
En efecte, trobem referències al medi i l'energia en totes les pàgines web dels principals candidats dels dos grans partits estatudinencs. Però aquestes van des de la reducció a l'addicció al petroli com a arma contra Bin Laden (Huckabee) i la promoció de l'energia nuclear (Giuliani); fins a compromisos de reducció d'emissions per al 2050 del 80% (Obama i Edwards).
Alguns dels candidats republicans parlen d'addicció al petroli i de necessitat de canviar el sistema, però sense a penes referències al canvi climàtic i amb una fe de pedra picada en la capacitat de la tècnica i de la nuclear per abordar el tema. Només el minoritari Ron Paul es refereix al sobreescalfament global; això si, marejant la perdiu de nou; en un vídeo penjat en la seva pionera web. D'una ràpida anàlisi dels materials penjats en les webs dels candidats sobre medi i energia destaca el concepte d'independència energètica, una expressió més aviat estranya a ulls europeus, però que es revela encertadament còmode per tots els espectres presents en el partit republicà, i fins i tot pel demòcrata.
Es nota que els estrategues polítics nordamericans, sempre en l'avantguarda, han afilat els seus llapis. El concepte d'independència energètica' -la paraula 'independència' assegura bones predisposicions als EUA- és l'eufemisme per abordar una qüestió clau: s'ha acabat el temps de l'energia barata.
'Hem d'aconseguir que el futur de la nostra nació estigui sempre en les nostres mans', diu, de forma inquietant, el candidat Mitt Romney. L'expredicator Huckabee rebla el clau: 'Cap de nosaltres enviaria un xec a Osama Bin Laden dins un sobre de felicitació. Tanmateix, és el que fem cada vegada que omplim el dipòsit'. 'En el lliure mercat, ningú hauria de tenir el permís per contaminar la terra, aire o aigua del veí. Si la teva propietat queda danyada, tens tot el dret del món per denunciar el contaminador, i el govern t'hauria d'acompanyar en l'exercici d'aquest dret', assenyala, tot convençut Ron Paul.
La irrupció de les externalitats que arrossega l'ús desfasat de petroli a Estats Units entra en escena, tot i que no ho fa com un problema ambiental, sinó com un problema de seguretat. Ens haurem de conformar amb això? Sembla que si, de moment.
El medi ambient, ni que sigui a partir d'una el·líptica interpretació, figura en l'agenda republicana. I en la demòcrata també, és clar. Barack Obama i John Edwards ofereixen discursos ambiciosos i abrandats, mentre Hillary Clinton es mostra més circumspecta. Obama ofereix una recepta que combina realisme i valentia; Edwards proposa un minuciós pla en el qual destaca la voluntat de crear un milió de llocs de treball amb les raonables. La prudent Clinton, que és bona amb la prosa, no amb la poesia, no estira més el braç que la màniga. Els tres parlen de restablir el lideratge dels EUA en el camp internacional, sense que cap d'ells, ai las, citi la paraula 'Kyoto'.
Segurament, cal concedir-los que, a aquestes altures, més val centrar-se en el post-Kyoto.
