Periodista i activista ambiental.
10/10/2002 - 00:00
La pujada dels Verds a les eleccions d'Alemanya del passat 22 de setembre permet la continuïtat d'un govern progressista de coalició amb el Partit Socialdemòcrata. Mentre els Verds van pujar del 6,7% al 8,6% dels vots, l'SPD va baixar del 40,9% al 38,5% i els postcomunistes del Partit Socialista Democràtic (PDS) s'han quedat sense grup parlamentari atès que van passar del 6,7% al 3,0% dels vots.
De fet, el triomf de Die Grünen-Bundnis 90 s'ha d'entendre en clau domèstica. La reforma fiscal, el procés d'abandonament de l'energia nuclear i suport a les energies renovables, la defensa dels drets a la nacionalitat alemanya, el suport a la producció neta en el sector agrícola i la reducció de residus en els sectors industrial i domèstic han estat recompensats per un electorat que creu imprescindible un contrapès a l'SPD de Stephan Schröder. És veritat que els temes internacionals han estat motiu de força polèmica fins i tot dins del partit mateix, però, a l'hora del vot, l'electoral ha optat per valorar el que s'ha fet.
La imatge de satisfacció de Joschka Fischer a la portada dels diaris davant el resultat de les eleccions a Alemanya ha engrescat els polítics d'esquerra professionals en declivi a casa nostra, si més no a les enquestes, que somien amb ser els àrbitres de la situació a Madrid o Barcelona desprès de les eleccions del proper any. De poc serveix que siguin uns altres els destinats a exercir aquest paper: Izquierda Unida a Madrid i ERC a Catalunya. De la mateixa manera que ara diuen que ells són els Fischer de Barcelona o Madrid, demà diran que són els Lula da Silva, quan aquest guanyi les eleccions al Brasil. De fet, em perdonareu la sinceritat, són uns somiatruites que confirmen que el "gat per llebre" és l'estil hispànic de fer política.
Tot això amanit pels mitjans de comunicació escrits. És la pràctica que, entre periodistes, anomenem "del formatget". Les formacions polítiques petites tenen destinat un espai molt minúscul als diaris. Els directius d'aquests diaris no distribueixen els espais en funció del que fan els partits, sinó del percentatge electoral obtingut. D'aquesta manera, els partits petits, lluny de dur a terme un treball de fons o rigorós, estan cridats a donar la nota i continuar la roda de declaracions i més declaracions. Lamentablement, fan política llegint el diari del dia, com acusava al seu moment l'exsecretari general de Comissions Obreres, Antonio Gutiérrez.
En tot cas, el redactor de torn tendeix a promoure la unitat dels petits o, més ben dit, el vampirisme dels qui es fan els verds perquè els verds no surtin del seu cau. On hi ha un capital, hi ha un capitalista capaç d'apropiar-se'l. D'aquesta manera, els activistes voluntaristes verds dels moviments socials no hi tenen res a fer, no tenen ni una molla del pastís. Tot s'ho menja el polític professional capaç de tenir un cap de premsa que fa el treball del ratolí i lluita pel seu formatget respectiu, del seu Saura o el seu Mendiluce de torn. I així ens va.
Aquí no hi haurà mai cap partit verd amb cara i ulls si no es canvia d'estratègia. Els promotors hauran de passar dels mitjans de comunicació o, més ben dit, no sentir-se captius de la seva lògica. És cru, però es així.
En l-àmbit dels Països Catalans, els verds han optat per tàctiques diferents i cada partit fa el que pot per la seva banda. A les Illes aniran probablement sols després que Esquerra Unida hagi quasi trencat a Mallorca, unilateralment, el pacte EU-els Verds. Al País Valencià, l'Entesa reuneix, a hores d'ara, EU, Esquerra Valenciana i els Verds. La suma d'Esquerra Verda i d'ERCPV podria configurar una proposta electoralment engrescadora. A Catalunya, el pacte EUiA i IC permet pensar en la possibilitat d'un espai alternatiu de perfils difusos que inclou els verds, en les seves diferents representacions grupusculars, sense descartar un suport a la candidatura de Pasqual Maragall a les autonòmiques de la tardor. La mani contra la globalització neoliberal de març de 2002, les mobilitzacions de l'Ebre, els immigrats i els okupes confirmen l'existència d'un moviment orfe que veu amb distància els partits polítics que intenten substituir-los al si de les institucions.
En tot cas, a les passades eleccions autonòmiques, si el vot verd s'hagués sumat a la candidatura de Maragall, com semblava possible, a hores d'ara el president seria ell. La pèrdua d'un escó va ser decisiva per a Maragall i, òbviament, per a Pujol. Es fàcil d'entendre que el que l'un vol sumar, l'altre ho vol restar i, per tant, una llista verda sempre tindrà el suport ocult de CiU. A la pràctica del formatget s'ha d'afegir la divisió, la relliscada del plàtan: dos millor que un.
De fet, el triomf de Die Grünen-Bundnis 90 s'ha d'entendre en clau domèstica. La reforma fiscal, el procés d'abandonament de l'energia nuclear i suport a les energies renovables, la defensa dels drets a la nacionalitat alemanya, el suport a la producció neta en el sector agrícola i la reducció de residus en els sectors industrial i domèstic han estat recompensats per un electorat que creu imprescindible un contrapès a l'SPD de Stephan Schröder. És veritat que els temes internacionals han estat motiu de força polèmica fins i tot dins del partit mateix, però, a l'hora del vot, l'electoral ha optat per valorar el que s'ha fet.
La imatge de satisfacció de Joschka Fischer a la portada dels diaris davant el resultat de les eleccions a Alemanya ha engrescat els polítics d'esquerra professionals en declivi a casa nostra, si més no a les enquestes, que somien amb ser els àrbitres de la situació a Madrid o Barcelona desprès de les eleccions del proper any. De poc serveix que siguin uns altres els destinats a exercir aquest paper: Izquierda Unida a Madrid i ERC a Catalunya. De la mateixa manera que ara diuen que ells són els Fischer de Barcelona o Madrid, demà diran que són els Lula da Silva, quan aquest guanyi les eleccions al Brasil. De fet, em perdonareu la sinceritat, són uns somiatruites que confirmen que el "gat per llebre" és l'estil hispànic de fer política.
Tot això amanit pels mitjans de comunicació escrits. És la pràctica que, entre periodistes, anomenem "del formatget". Les formacions polítiques petites tenen destinat un espai molt minúscul als diaris. Els directius d'aquests diaris no distribueixen els espais en funció del que fan els partits, sinó del percentatge electoral obtingut. D'aquesta manera, els partits petits, lluny de dur a terme un treball de fons o rigorós, estan cridats a donar la nota i continuar la roda de declaracions i més declaracions. Lamentablement, fan política llegint el diari del dia, com acusava al seu moment l'exsecretari general de Comissions Obreres, Antonio Gutiérrez.
En tot cas, el redactor de torn tendeix a promoure la unitat dels petits o, més ben dit, el vampirisme dels qui es fan els verds perquè els verds no surtin del seu cau. On hi ha un capital, hi ha un capitalista capaç d'apropiar-se'l. D'aquesta manera, els activistes voluntaristes verds dels moviments socials no hi tenen res a fer, no tenen ni una molla del pastís. Tot s'ho menja el polític professional capaç de tenir un cap de premsa que fa el treball del ratolí i lluita pel seu formatget respectiu, del seu Saura o el seu Mendiluce de torn. I així ens va.
Aquí no hi haurà mai cap partit verd amb cara i ulls si no es canvia d'estratègia. Els promotors hauran de passar dels mitjans de comunicació o, més ben dit, no sentir-se captius de la seva lògica. És cru, però es així.
En l-àmbit dels Països Catalans, els verds han optat per tàctiques diferents i cada partit fa el que pot per la seva banda. A les Illes aniran probablement sols després que Esquerra Unida hagi quasi trencat a Mallorca, unilateralment, el pacte EU-els Verds. Al País Valencià, l'Entesa reuneix, a hores d'ara, EU, Esquerra Valenciana i els Verds. La suma d'Esquerra Verda i d'ERCPV podria configurar una proposta electoralment engrescadora. A Catalunya, el pacte EUiA i IC permet pensar en la possibilitat d'un espai alternatiu de perfils difusos que inclou els verds, en les seves diferents representacions grupusculars, sense descartar un suport a la candidatura de Pasqual Maragall a les autonòmiques de la tardor. La mani contra la globalització neoliberal de març de 2002, les mobilitzacions de l'Ebre, els immigrats i els okupes confirmen l'existència d'un moviment orfe que veu amb distància els partits polítics que intenten substituir-los al si de les institucions.
En tot cas, a les passades eleccions autonòmiques, si el vot verd s'hagués sumat a la candidatura de Maragall, com semblava possible, a hores d'ara el president seria ell. La pèrdua d'un escó va ser decisiva per a Maragall i, òbviament, per a Pujol. Es fàcil d'entendre que el que l'un vol sumar, l'altre ho vol restar i, per tant, una llista verda sempre tindrà el suport ocult de CiU. A la pràctica del formatget s'ha d'afegir la divisió, la relliscada del plàtan: dos millor que un.
Periodista i activista ambiental.
