Periodista
11/11/2004 - 00:00
[ Més informació ]
Poden passar anys, decennis, segles i el paradigma resta invariable fins que la realitat aporta dades noves i la manera de pensar canvia. Aleshores el paradigma vigent fins aleshores deixa de ser vàlid. Immediatament serà substituit per un de nou. Aquest és el mecanisme del canvi de paradigma en el coneixement, tal com va ser descrit pel filòsof de la ciència Thomas Kuhn en el seu llibre clàssic L'estructura de les revolucions científiques.
El paradigma no canvia per una ocurrència ni per una observació més o menys aguda, ni tan sols per un atac encrespat. Es fort i només un altre model tan fort com ell pot reemplaçar-lo. La seva fortalesa es recolza en la coherència, la capacitat explicativa i sobretot la voluntat de creure en ell.
De paradigmes no n'hi ha només en el món científic. Les tendències socials, per exemple, també estan regides per patrons generals que superen el temps i les circumstàncies. El seu èxit fa que en l'escala d'una vida aquests patrons semblin definitius quan en realitat una visió diacrònica àmplia els retorna al seu veritable lloc: una dil.latada provisionalitat.
Fa uns 170 anys el transport de sang enfilava el final del seu camí. La tècnica de la revolució industrial feia nèixer el ferrocarril. Al llarg del segle XIX qualsevol bon prospector hauria apostat per la substitució del transport individual -o de petits grups- pel transport col.lectiu de gran abast. Però no va ser així. El transport de sang va rebre el cop de gràcia d'un altre producte de la tècnica: l'automòbil. Era un giny que recollia la vella herència de la mobilitat individual però la multiplicava exponencialment. Tant que va crear un nou paradigma social en el qual avui encara vivim tots plegats.
Per què va passar d'aquesta manera? Una raó podria ser que la revolució industrial tenia en la seva base l'individualisme. Potser massa simple... Una altra possible explicació és que el ferrocarril no pot arribar arreu i l'automòbil sí . A més, si el problema era que no hi havia vehicles per a tothom, Henry Ford ho va solucionar. El 1909 calia 12 hores i mitja per muntar un Ford; el 1910, un cop inventada la cadena de muntatge, el mateix Ford estava enllestit en 1 hora i mitja! La resta de la història ja la sabem.
L'automòbil ha esdevingut un autèntic paradigma de la mobilitat i el transport. Té una grandesa intrínseca que va més enllà de la seva estricta funcionalitat i que s'expressa en la seva dimensió simbòlica, universal i hegemònica. Tot i els avenços innegables de molts sistemes de transport col.lectiu, l'automòbil ha generat un model que preval.
L'automòbil preval, efectivament, per damunt de modes i ideologies. El cotxe del poble farà anar el nazisme sobre rodes-. En els anys 50, apareix com un membre més de la familia tradicional americana i s'exhibeix com l'element de progrés que demostra d'una vegada per totes la superioritat de la democràcia sobre el sistema soviètic. Les road movies dels anys 70 -hippies i nihilistes- el passejaran com a emblema d'alguns viatges iniciàtics. I més endavant els deliris posmoderns d'un David Lynch també el faran protagonista. Si algú creu encara que tot això forma part del pathos decadent del capitalisme, que se'n recordi per un moment del paper del trabant en el món de somnis de la República Democràtica Alemanya.
Un paradigma actua en certa forma com un mite. Si per un costat, com hem vist, sedueix a un ampli espectre, per un altra ens força a una relació de sotmetiment intelectual. Això es tradueix en una certa reverència davant les seves virtuts i, malauradament, en una certa condescendència amb els seus defectes. L'automòbil s'ha vist poc qüestionat pel fet d'haver causat 35 milions de morts en el segle XX. El Zeppelin i el Concorde van patir un accident greu cadascun i se'ls va acabar el crèdit de cop i per sempre.
L'Organització Mundial de la Salut ha establert en més d'un milió els morts anuals resultants dels accidents. No obstant això, quan ens diuen les xifres locals a El trànsit -ben a prop de la previsió metereològica- aquestes xifres s'escolten però no s'entenen. No hi ha una aprehensió real del que signifiquen. La mateixa publicitat, quan ha volgut incidir de manera contundent sobre la qüestió, ha caigut en una realització gore, tot lliscant inevitablement cap a un terreny més efectista que efectiu.
Es possible un canvi de paradigma? Massa aviat per respondre. De moment és interessant assenyalar que s'ha obert una petita escletxa a partir de la qual podrien començar a canviar les coses. L'escletxa no ha vingut tant de la sinistralitat o del dany al medi. Com no podia ser d'altra manera, ha estat el perjudici al nostre comfort que suposa l'embús el que ha fet de petit detonant.
Es parla de les pèrdues econòmiques dels embussos -són certes i estan perfectament comptabilitzades- però no és el factor econòmic el que molesta en el fons. En aquest sentit, la factura de la sinistralitat és també molt elevada. Ha estat el malestar individual i col.lectiu derivat de la constatació que el sistema de mobilitat basat en l'automòbil no funciona, com a mínim, a la ciutat. Quan algú passa tres o quatre hores al cotxe per anar a treballar perd diners sobretot perd temps. El sentiment de malestar per la suma de les hores robades al cap de l'any és de difícil reparació.
Notem ja la qualitat de vida bastant tocada, però 'estem actuant aquí i ara per construir el paradigma de la mobilitat col.lectiva? Dir no, seria injust: s'està invertint en infrastructures, s'està treballant en la línia de la conscienciació i es fa bé. Però un sí rotund tampoc es correspon a la realitat.
S'ha de dir clarament que la paraula ambició no ha estat -ni està- en el vocabulari dels responsables del transport col.lectiu en el nostre país. Durant anys hem estat pràcticament aturats i ara ens posem en moviment per fer aquelles infrastructures que ens van quedar pendents. El que passa és que en aquest tema es tracta d'anar per davant. Crear transport públic per una demanda del moment és correcte però és millor dissenyar una oferta estratègica i avançada que estructuri la mobilitat que tindrem i que permeti controlar la futura demanda.
Només en el moment en que la xarxa alternativa al cotxe arribi a ser insuperable, el paradigma del transport col.lectiu emergirà amb poder propi. Mai abans. Què vol dir insuperable? Que aquest transport ha de ser més ràpid o més barat o les dues coses al mateix temps.
Si hi ha algú que pensa en el futur és precisament el gremi de fabricants d'automòbils. Ho sabem pels salons especialitzats -on per cert el transport privat continua manipulant la fibra emocional i eròtica de forma magistral- però també a través dels articles de prospectiva automobilística que fomenten les grans marques. La lectura d'alguns d'aquests articles, -la major part nordamericans- ens situa en un escenari previsible en què l'automòbil és practicament un gran ordinador amb rodes ple de sensors per tot arreu, amb l'objectiu de millorar la seva seguretat. Tot just ara comencem a veure algunes d'aquestes aplicacions de manera puntual en vehicles de gamma alta.
Però els fabricants han anat més lluny. Estan estudiant la possibilitat que, a 40 o 50 anys vista, hi hagi vies que literalment prenguin el comandament dels cotxes en arribar a àrees de gran densitat de trànsit per distribuir-los segons destinacions prefixades. Això significa, conceptualment, acabar amb l'automòbil com a vehicle que es mou per si mateix, tot limitant la seva llibertat i integrant-lo en un sistema de transport col.lectiu. Quina ironia! Que els grans fabricants puguin arribar a contemplar la mateixa deconstrucció de la idea bàsica que mou el cotxe, hauria de fer posar vermells als poders públics.
Afrontar la qüestió de la mobilitat a nivell gobal amb tota la seva complexitat va més enllà de posar peatges de diversa tipologia o d'ampliar el metro -tot i que ho inclou- El motiu és que el transport privat és el reflex d'un paradigma de més abast que és el model econòmic vigent. Per tant, un pacte global per a la mobilitat ha de qüestionar o el model o, almenys, algunes de les seves derivacions com, per exemple, la manera d'ocupar el territori o de distribuir-hi les activitats. Aquí es troba la clau del veritable canvi de paradigma. En tenim un d'alternatiu. És coherent i sabem explicar-lo. Ara només falta que ens el creguem.
