Aquest mot, "retallades", en plural, fàcil d'entendre i aplicable a tot, forma part del discurs de totes les classes socials, quadres professionals i àmbits territorials. A google dóna 3 milions llargs d'entrades i en castellà més de 29 milions. Junts, ja són una quarta part de les entrades per "Bin Laden", déu n'hi do. No hi ha dubte que aquesta crisi econòmica és històrica i s'estudiarà a les universitats d'aquí a uns anys. Té efectes a tots nivells i per a tothom. Alguns experts diuen que, justament perquè ve d'un temps de dispendi exagerat per la bombolla immobiliària, provocarà un reajustament i racionalització dels recursos. El cas és que ara qualsevol racionalització de recursos és susceptible de ser posada sota el paraigües de les retallades, fins i tot quan la retallada té sentit i s'hauria d'haver aplicat fa temps.
El català és una llengua austera en moltes de les seves expressions. Els catalans som coneguts per la nostra austeritat, que és una característica diferent de l'estereotip que se'ns sol atribuir. "Estirar més el braç que la màniga", "A bons ocis, mals negocis", "A cadascú el que sia seu i l'encens per Déu", "A fira, qui res no porta, res no tira", "Els ximples fan la festa i els llestos la celebren" són alguns exemples d'una actitud que ha faltat en els anys de la gran bombolla. El mateix llibre d'Emili Teixidó, Pa Negre, mostra aquesta actitud d'estalvi, certament miserable en ocasions, de la família que guarda les engrunes de pa en un pot. Doncs bé, l'austeritat ben entesa, la innovació en temps de bonança, ens hauria conduït per millors terrenys a nivell mundial. Però ara toca "ajustar el cinturó".
Tanmateix, no deixa de fer ràbia que els mateixos que ens han dut a la situació que tenim, ara pràcticament en surtin beneficiats i sigui l'austeritat d'alguns la que traurà a tots de l'embolic. I encara fa més ràbia que algunes lloables oportunitats de racionalització de recursos siguin vistes i criticades per alguns com simples retallades, de manera que, a sobre, ara tenen l'excusa perfecta per fer malament la seva feina. És clar, amb les retallades ara ja no es pot fer res, diuen.
Aquests dies, amb el començament de l'escola, estem veient com una gran majoria dels professionals i treballadors de l'àmbit docent posen tot el que poden i més per tirar les coses endavant i s'adapten al nou model de l'austeritat. Malauradament, també hi ha alguns exemples flagrants de molta barra a l'hora de treballar. Per exemple, és ben sabut que els mestres que fan bé la seva feina són premiats amb més feina, ja que els responsables tenen por de donar-la als incompetents o barruts que no la fan bé o no la volen fer bé. Ara, aquests incompetents tenen l'excusa perfecta perquè, aixoplugats sota el paraigües de les retallades, estan legitimats per abusar del sistema. I això no és ni de bon tros aplicable únicament al sistema públic. En el sistema concertat d'ensenyament la cosa pot ser fins i tot més greu. Sota el paraigües de les retallades, algun gerent sense escrúpols es pot veure legitimat per deslliurar-se de nens amb dificultats o discapacitats passant la responsabilitat al sistema, que no li proporciona prou recursos (és clar, les retallades). Aquest darrer és un exemple dur, però no és fictici, ans al contrari, tan real com que l'he viscut en persona.
En definitiva, en els moments difícils és quan tot es posa en evidència. Les empreses que han innovat poden suportar una mica millor l'embat. Els professionals que han treballat ja porten posada la marxa. I a tots aquells que, per deixadesa, per falta d'escrúpols, s'han estat aprofitant del treball i recursos aliens per prosperar, cal assenyalar-los i exigir-los una resposta adequada a l'esforç col·lectiu. L'optimisme ens obliga a veure la crisi com una oportunitat de racionalització de recursos. També ens pot servir per desemmascarar els desaprensius.
