Al capdavall, sempre es tracta de posar una lent d'augment sobre allò que estudies, siguin cèl·lules, bancs de peixos, fluxes monetaris o persones amb noms, cognoms i adreces postals. Cada objecte d'estudi té les seves peculiaritats; però també un tret comú, que, en realitat, deu ser ben poc objectivable. La curiositat. És, la curiositat, allò que empeny a la persona que, amb un ritual meticulós, tanca un ull i enfoca l'altre en el visor del microscopi. En la gravetat del mètode científic trobem, malgrat tot, com un tresor infantil oblidat al fons d'una caixa, una il·lusió per saber. Ampliada i modulada pel coneixement es manté la pregunta formulada tants anys enrera. Podrien ser aquestes (o tantes altres!): on van les formigues quan desapareixen de la nostra vista?, com s'aclareixen els centenars d'ocells que formen un estol?, per què es reprodueixen els mateixos rols en grups diferents?
Llu en els ulls del petit de la casa una ànsia atàvica: desmuntar la joguina és la forma d'entendre-la. Provar i equivocar-se, sentir-se còmode amb la pregunta, el gran esquer, el gran joc. La ciència pressuposa una mirada exigent i incansable.
El científic no és pas cap sacerdot, malgrat el paper al qual l'hem condemnat en aquest segle de fés intercanviades. És algú que cerca, és algú que assaja, és algú que s'equivoca (com hem vist darrerament amb el climategate, és algú que és precari, és algú que innova (vegeu la iniciativa innocentive), és algú que comparteix... és aquell petit que, als peus dels grans, sota la taula, desmuntava una joguina ...
