Què pot canviar una mirada? Aquesta no és una pregunta filosòfica ni serveix per estimular els participants en una teràpia de grup. Es una qüestió pertinent i concreta que pot obrir nous camins en el desenvolupament sostenible. Clar que, perquè faci aquesta funció, no hem de pensar en una mirada en termes de fugacitat irreflexiva, això no. Més aviat cal entendre la mirada com una forma insòlita d'abordar un tema, el punt de partida de futures conceptualitzacions. És precisament l'inici el que compta ja que marca tota una línia.
Pensava en tot això després de llegir el llibre Plus, editat per Gustavo Gili, que explica la nova mirada dels arquitectes Frédéric Druot, Anne Lacaton i Jean Philippe Vassal sobre els grands ensembles, és a dir, els monumentals conjunts d'habitatges aixecats a tot França durant els anys 60 i 70, i que tenen el seu corresponent a Catalunya i altres països en què, en un moment determinat, va fer falta proporcionar vivendes assequibles a una gran quantitat de població que es desplaçava del camp a les ciutats.
Druot, Lacaton i Vassal proposen deixar de veure aquests indrets com a objectius de demolició. Suggereixen abandonar les idees que es tenen sobre ells per passar-los a considerar com a patrimoni capaç de generar nou valor. Es tracta d'un gir copernicà. Després de ser acusats -quan només es tracta de vidre i ciment- de ser l'origen dels mals de la República, els grands ensembles podrien oferir noves oportunitats per reconstruir les ciutats des de dintre. En primer lloc, afavoreixen la compacitat per oposició al model anglosaxó de casa i jardí fins a l'infinit. Després, tenen el potencial, no desenvolupat, de generar vida comunitària. I, finalment, preservar-los consumiria menys recursos que demolir-los i construir de nou. Aquests arquitectes tenen un lema: "no enderrocar mai, no restar ni substituir mai sinó afegir, transformar i reutilitzar sempre".
(F)
L'element clau és retrobar allò de bo i millor que va aportar el racionalisme en el disseny d'aquests habitatges com a plataforma per saltar cap a les necessitats del segle XXI. Això pressuposa que hi va haver una bona idea general al principi que, evidentment, es va desvirtuar. Però la recuperació és possible i la posta a punt per respondre a les demandes actuals s'ha de basar en les virtuts essencials que s'han conservat: aïllament tèrmic i acústic, higiene i solidesa front a edificacions de segles anteriors que es conserven sovint per raons estètiques, possibilitat de redimensionar els habitatges, economia de l'espai, potencial de creació de nous espais públics i de major densificació. I per coronar la seva aproximació, Druot, Lacaton i Vassal parlen de pensar les noves intervencions en aquests edificis des del punt de vista de les persones que hi viuen.El gran poder de la mirada en aquest cas no és només que es pugui formular aquest plantejament sinó l'efecte multiplicador que pot arribar a tenir si comença a aplicar-se a tota Europa. Els misteriosos brots verds que busca Zapatero podrien ser aquí, per exemple. Quantes tones de CO2 es deixarien d'emetre si no ens precipitem a enderrocar? Quanta mà d'obra faria falta per recuperar un patrimoni que encara no sabem que tenim? Quanta innovació i creativitat es podria generar amb un repte d'aquest tipus a gran escala?
El cost de tenir sempre la mateixa visió sobre les coses pot ser elevat. Quan aquí no apreciàvem Romànic, se'ns el van endur, i encara sort que vam arribar a temps. Segur que algú va dir en algun moment "és que mai ens hi havíem fixat". Aquest és el gran problema. La nova mirada, en canvi, sol tenir premi. Shakespeare i Bach van caure pràcticament en l'oblit durant segles fins que algunes persones van dirigir la seva vista cap a ells.
De vegades dóna la impressió que hi ha un cert interès en que una altra cultura, la de la sostenibilitat, es mogui en un àmbit marcat per dos límits extrems, la utopia i el catastrofisme, i en el centre, l'angoixa. L'altra dia vaig sentir a Ainaud de Lasarte declarar-se feliç en una entrevista. El seu secret, segons va confessar, era: "valorar més el que tinc que el que no tinc". Doncs sembla que Druot, Lacaton i Vassal ens conviden a fer el mateix.
