Recentment, s'ha anunciat la propera construcció de la que serà la primera planta de gasificació amb biomassa forestal a Catalunya. Segons el Departament de Medi Ambient i Habitatge, impulsor del projecte, la planta s'instal·larà al planter de Forestal Catalana, SA, a Sant Feliu de Buixalleu, i produirà 160 megawats d'electricitat i 320 megawats de calor. El mateix Departament afirma que amb aquesta iniciativa es vol fomentar el pas del prototip a la implantació industrial d'aquesta tecnologia i alhora dinamitzar el sector forestal.
(F)
Tot i que s'ha anunciat com la primera planta de biomassa, cal aclarir que a Catalunya ja hi ha instal·lacions i iniciatives més o menys avançades per a l'ús de biomassa amb finalitat energètica/tèrmica, si bé de potència i capacitat molt inferiors. Sense ànim de ser exhaustius, cal citar, per començar, la planta que funciona des de fa anys a Sant Pere de Torelló, a la comarca d'Osona. Justament, aquest és l'exemple més pervers, perquè l'utilitzen còmodament les diverses plataformes veïnals que s'erigeixen contra projectes de planta de biomassa en el territori per denunciar el risc per a la salut derivat, sobretot, de la crema de fustes amb materials tòxics, és a dir, no sempre de procedència directament forestal sinó també industrial. La por, legítima, dels veïns és que molts d'aquests projectes que el paper aguanta perquè s'hi defineixen com sostenibles, acabin essent plantes incineradores de tota mena de residus.
No es pot retreure als veïns que s'estiguin instal·lant en la cultura del no i en els arguments nimbistes. La història i la experiència els avala i no precisament per casos d'èxit i excel·lència com els que es menciona que funcionen per Europa central, sinó per la mala gestió i pràctica abusiva de tantes instal·lacions que comporta contaminació, emissió de partícules, entre altres problemes, i poc contribueix a la gestió i rendibilitat dels boscos, el gran argument en pro de la biomassa com font d'energia.
En realitat, la biomassa ja s'està usant en calderes per a ús domèstic i a petita escala en múltiples indrets. N'hi ha aplicacions per a les llars i també per a instal·lacions municipals. A diverses zones boscoses de Catalunya, com La Selva, el Ripollès i la ja esmentada Osona, entre altres, hi ha projectades i en funcionament calderes de crema de biomassa forestal que subministren calor i fred a poliesportius, veïns, empreses, etc.
Els càlculs per a projectar una planta sempre són favorables. Es parteix dels "excedents" calculats de fusta neta que podrien alimentar plantes que solen ser de petita o mitjana potència. N'hi ha de 5 megawats, com la que tindria la nova planta projectada a Sant Pere de Torelló per substituir l'antiga. N'hi ha de 2 megawats, com la que promou el Consell Comarcal de La Selva per donar sortida a les fins a 135.000 tones de biomassa anuals que, segons els seus estudis, es pot arribar a extreure de manera sostenible de la zona. N'hi ha de 160 kilowats, com la planta de valorització prevista al Brull que s'alimentaria de la biomassa de 15 hectàrees de bosc de la zona dels municipis d'Aiguafreda, el Brull, Seva i Tagamanent. La planta que es projecta a Massanes també ronda els 3 megawats. I la que es vol fer a La Garriga s'ha dissenyat, segons el projecte, per donar una potència de 26 megawats, amb una capacitat de tractament de biomassa de 60.000 tones anuals.
Aquesta darrera, com moltes de les altres plantes esmentades, ha estat objecte de forta oposició social. De nou, el que es denuncia és el risc per a la salut per l'emissió de cendres, partícules i gasos, però també la falta de transparència, les irregularitats en relació a llicències i necessitat de revisió del pla d'ordenació del territori i, en general, la desconfiança que el projecte pugui ser cent per cent sostenible.
(F)
Una planta de biomassa que cremi únicament fusta de procedència forestal de la zona propera, i que utilitzi la millor tecnologia disponible, amb la millor gestió possible, és una solució òptima per a la generació energètica i tèrmica i per a la gestió i rendibilitat dels boscos. Se li pot preguntar a qualsevol expert en boscos. Però aquestes instal·lacions no agraden als veïns. I això és així perquè el paper ho aguanta tot, però la realitat és menys resistent. No és aquest un bon moment per demanar al ciutadà que confiï en els actors polítics, econòmics i empresarials. Però sembla evident que aquests actors s'hauran de guanyar la seva confiança si hem de dur a terme projectes que són, a totes llums, la millor opció de sostenibilitat.
