Periodista
24/09/2006 - 00:00
Els perills del sushi
No hi deu haver al món una cuina tan delicada com la japonesa. Vegem sinó la facilitat com les algues nori envolten l'arròs en una peça de sushi, com si aquesta fos la seva sola missió a la vida; o el subtil aroma de mars llunyans que desprenen les peces de sashimi (peix cru) disposades al plat amb un sentit de l'equilibri quasi artístic per uns cuiners que podrien ser artesans... o sacerdots. La cuina japonesa -com totes les cuines, ben mirat, abans de l'aparició del fast food- va ser un exemple d'adequació a l'entorn: peix i verdura -ingredients bàsics- es trobaven amb facilitat arreu del país. Els xinesos van començar a embolicar el peix amb arròs com a mètode de conservació. Els japonesos van anar més lluny fins a inventar, fa 100 anys, afegint vinagre a la mescla d'arròs, el famós sushi. Un autèntic fast food avant la lettre. El peix cru va ser, abans que un producte sofisticat per a les classes ben peixades d'occident, un aliment senzill i raonable... que responia directament a la disponibilitat de recursos de la zona. Tanmateix, la cuina japonesa està de moda a Europa -als EUA fa dècades que s'ha incorporat com una opció de pes a la costa oest- i això ha disparat la demanda de determinats tipus de peix. L'Independent es fa ressò de la sol·licitud de les autoritats europees perquè es limiti la pesca de la tonyina. La demanda de sushi n'amenaça els estocs... Una amenaça gens delicada ni subtil, per cert.
Nous filàntrops
El New York Times es pregunta pels motius que han portat el milionari Richard Branson (amo de l'imperi Virgin) a donar 3.000 milions de dòlars en en la pròxima dècada provinents a desenvolupar fonts d'energia que no contribueixin al canvi climàtic. Aquest anunci es va fer en el marc d'un acte dissenyat a la perfecció per la Clinton Global Initiative i es va convertir en notícia destacada de les seccions de societat de la pràctica totalitat dels mitjans occidentals.
En Branson, de la mà de Bill Clinton, obtenia així el primer rèdit de la seva aposta. Heather Timmons, del NYT apunta un dubte raonable: Sir Ricard ha decidit donar diners... o invertir-los. Un dubte que convida a un prudent -prudentíssim- optimisme. Les energies renovables són una opció de futur, interessant per al planeta, no cal dir-ho; però també per als audaços milionaris de torn.
I vet aquí una arma de doble tall, els danys de la qual, crec, potser no han acabat de valorar-se del tot. Branson ja ha anunciat inversions en biocombustibles. Aquests cultius energètics poden suposar una amenaça a la biodiversitat, a més de tenir altres tipus d'impacte ambiental gens menors. No es tracta d'aixafar la guitarra a ningú, i menys quan es requereixen amb tanta urgència iniciatives que permetin reduir les nostres emissions de gasos d'efecte d'hivernacle. Només que no sé si Branson és gaire conscient que el canvi climàtic no és només una oportunitat de negoci, sinó un autèntic repte que requereix de l'aplicació de noves polítiques ambientals, socials i econòmiques.
Google.org
Una altra de filantropia: els fundadors de Google han llançat una altra iniciativa innovadora, aquesta no relacionada amb els motors de cerca i si, en canvi, amb la consolidada tradició anglosaxona de l'empresari mecenes, que tant és, en el fons, si hom ven acer, que idees; si vesteix amb trajo i corbata o amb bermudes. Google.org és el nom de la nova organització, la qual neix amb 1 bilió de dòlars a la cartera i amb l'encàrrec de lluitar contra la pobresa, la malaltia i el canvi climàtic -una agenda que no podria ser més ambiciosa, ja es veu-. Les eines per aconseguir els objectius? La inversió empresarial i el perfilament de l'entitat com a grup de pressió al Congrés. Instruments ben llunanys a l'associació sense ànim de lucre, que coneixem tant bé. Larry Page, fundadors de Google, puntualitzen al NYT que, de fet, 'google.org és una associació amb ànim de lucre'. El director de la nova 'empresa' és Larry Brilliant, un físic i expert en salut pública que va combinar la seva faceta d'emprenedor a Silicon Valley amb els estudis amb un guru hindu, als peus de l'Himalaya.
Una veritat inconvenient
Fa almenys un any que el món anglosaxó sent a parlar del que es presenta com el documental més influent de la història: una veritat inconvenient (an inconvenient truth / trailer), el film promogut per Al Gore, a partir de la presentació d'ordinador amb la qual l'exvicepresident dels EUA ha recorregut centenars d'auditories tot subratllant els perills del canvi climàtic. Per cert, dic jo que deu ser la primera vegada que es fa una pel·lícula a partir d'un powerpoint...
Sigui com sigui, per Gore, el canvi climàtic és el principal repte de la humanitat, un repte que requereix polítiques concretes i valentes... d'aplicació immediata. I Gore subratlla un cop i un altre això de l'aplicació immediata, amb un dramatisme 'made in hollywood' l'eficàcia del qual està per veure. L'Agència Europea del Medi Ambient recomana la seva visió -tot i retreure-li que s'oblida en part de suggerir a l'espectador accions concretes per lluitar també contra el canvi climàtic. M'agradaria poder dir-hi la meva, com han fet els senyors de la EEA. Però fora dels països d'influència anglosaxona el film no ha estat quasi vist. Una llàstima.
Clinton i Gore van presidir els EUA... i tot i que en el seu mandat els EUA van aprovar el protocol de Kyoto (com se sap, el text va quedar pendent de ratificació, expasperant estadi en el qual encara ens trobem), la qüestió de l'energia i del canvi climàtic no va figurar en la seva agenda política. Ha estat un dels punts destacats, en canvi, en la seva més còmoda agenda de polítics jubilats. Jubilats per sempre. Si Gore decideix finalment presentar-se a president... serà tan valent?
Tast de premsa: secció d'opinió.