S'imaginen que el president d'un país es dirigís als ciutadans en aquests termes?
Aquesta nit vull tenir una xerrada poc agradable amb vostès, sobre un problema sense precedents en la nostra història. Aquest no és un problema que es solucioni a curt termini, i possiblement empitjorarà durant el que queda de segle.
Aquest polític s'ha begut l'enteniment! A qui se li acut parlar als ciutadans com adults, i no com a nens petits als quals no se'ls pot contrariar. A qui se li acut portar males notícies que només fan que espantar a la mainada! I què és això de que el problema no té solució a curt termini i que probablement empitjorarà? És que no ha sentit als seus assessors, que la gent vol solucions per ara mateix, i ben visibles, sense importar que els problemes tornin més endavant? Amb una mica de sort, li xiuxiueja l'assessor, "el problema tornarà quan vostè ja no hi sigui al càrrec".
Però la cosa no queda aquí, aquest polític poca-solta continua:
D'aquí dos dies presentaré les meves propostes al Congrés. Moltes d'aquestes propostes seran impopulars. Algunes els posaran davant d'inconveniències i sacrificis.
Definitivament, aquest polític no té cap amor pel seu càrrec, sembla convençut que dir la veritat, parlar clar i català a la ciutadania és una bona estratègia de govern! I no te por d'anunciar patiment, com si això fos bo per a les enquestes electorals!
De fet, la història va donar la raó als assessors. En James Earl Carter, més conegut com Jimmy Carter, no va repetir presidència. Potser no tota la culpa la té el seu discurs del 18 d'abril de 1977 sobre la seva proposta de política energètica, un discurs que sense ser perfecte, va tenir al menys la sonora virtut de parlar als ciutadans com a adults.
El món necessita líders com en Jimmy Carter, que parlin clar, sense embuts, sense por del "què diran". La crisi energètica i climàtica (en realitat, una sola crisi: la crisi del model energètic fòssil que apuntala les nostres societats industrials de consum) necessita que algú aixequi la veu i digui el que ningú gosa dir.
L'últim líder polític que va fer una declaració d'aquesta importància va ser l'ex ministre francès Dominique de Villepin, quan, el setembre de 2005 declarava això:
Hem entrat en l'era del postpetroli (...) Cal mirar de front la realitat, treure totes les conseqüències i donar un veritable impuls als estalvis energètics i a la utilització d'energies renovables.
(F)
Avui ens trobem immersos en una crisi energètica global de la que ja hem començat a sentir-ne els efectes: les vagues de transportistes i pescadors són la primera conseqüència greu de la crisi del petroli. La situació és clara, segons BP, el 2007 va ser el primer any des de 2002 que l'extracció de petroli ha caigut, malgrat els alts preus. Segons l'AIE, "el món afronta la tercera crisi del petroli".Quina reacció tindrem per part dels governants? Afrontaran aquesta crisi com un problema conjuntural o s'enfrontaran als problemes estructurals que la causen, sense por a les enquestes?
Ens calen governants valents, però també una ciutadania informada que no es deixi convèncer pel primer venedor de fums que prometi una solució ràpida i indolora. La classe política no actuarà amb contundència i en profunditat a menys que no vegi un altra sortida o forçada per un clam popular. I ambdós situacions impliquen, de nou, esperar a que tot empitjori encara més.
Serem capaços de reaccionar? L'exemple d'en Jimmy Carter no convida a l'optimisme.
