Era una murga. Havies d'anar a la vaqueria amb una lletera, als olis i sabons amb un pot de llauna i a la bodega amb aquells sifons de vidre. Si el producte era envasat, havies de tornar els envasos o pagar-los: les ampolles de cervesa, les de cava (que es deien de xampany...), fins i tot els potets de ceràmica dels iogurts (se'n consumien molt pocs, per cert). Això sí: l'adroguer et posava l'arròs o els fideus en una paperina casolana. O paraves el cistell i t'hi abocava la fruita i la verdura.
Fins que van aparèixer el plàstic i els primers aliments o detergents envasats. I els esprais, els vaporitzadors, les llaunes de refresc o el vidre rebutjable. I els blísters. I els tetrabrics, que es deien així perquè eren un tetraedre. Servien per envasar llet. Ara són un paral·lelepípede, s'anomenen brics i contenen tota mena de productes líquids. Tot plegat ens va simplificar la vida. Fins que ha acabat complicant-nos-la. Molt.
La indústria alimentària i de productes de consum veié el cel obert. Podia envasar (facilitat de venda a la menuda, garantia de marca, etc.) sense haver d'organitzar onerosos sistemes de recollida i de rentat d'envasos. L'incipient mètode de consigna dels escassos envasos en circulació (l'envàs era propietat de l'usuari, que el canviava per un altre en fer la compra) desaparegué. Havia triomfat el cicle obert: compro i llenço. Globalment més car, ambientalment més brut.
Avui dia ens ofeguen els envasos. Els hem de separar i portar al corresponent contenidor. Ara ens diuen que hi dipositem només envasos, res de llençar-hi vidre o plàstic d'una altra procedència. Hem tornat a les petites incomoditats de l'antiga consigna, sense cap dels seus avantatges econòmics i ambientals. Hem aconseguit fer-ho pitjor, però més complicat. Potser que ho reconsideréssim de cap i de nou, no troben?
*Article publicat a El Periódico de Catalunya