[EPS 5] Consciència crítica, educació pràctica (per Salvador Cardús)

En els últims anys, hi ha hagut una orientació clara en el camp de l'educació -del tipus que sigui- que ha posat l'accent en la qüestió dels anomenats 'valors'. També a l'hora de parlar de l'educació ambiental i per a la sostenibilitat. Es tracta d'una deriva que imagina l'educació, per damunt de tot, com una forma d'adoctrinament, en la qual destaca la dimensió retòrica, per no dir obertament ideològica. Educar valors, doncs, s'ha convertit en el principal objectiu educatiu a l'hora de plantar cara a una societat de la qual no ens n'agrada el funcionament. La meva opinió, però, és que es tracta d'una reacció conservadora, fins i tot quan els suposats valors a transmetre són progressistes. I crec, també, que som davant d'un greu error d'apreciació que porta a fer esforços en la direcció equivocada. És a dir, esforços que no obtenen cap resultat, si no és que provoquen el contrari del que es buscava. Certament, no estic dient que l'educació no contingui elements retòrics i ideològics. El que vull fer notar és que l'accent que actualment es posa en els valors -que, per cert, ningú no ha aconseguit definir amb unes categories mínimament racionals i no merament intuïtives- és l'expressió d'una impotència -o d'un fracàs- més que un nou programa d'acció. Vull recordar, també, que en tot procés educatiu, primer arriba l'experiència i després la reflexió. De manera que voler educar valors és com començar la casa per la teulada. S'eduquen les 'maneres de fer', que amb sort, esdevindran 'maneres de ser i pensar', però difícilment al revés. Finalment, la crítica a l'educació dels valors -insisteixo a dir que ningú no sap ben bé de què parla, i que per això hi caben tota mena d'orientacions retòriques, generalment independents de qualsevol experiència- expressa la meva convicció que l'educació ha de tenir capacitat per transformar la realitat pràctica. I, ara com ara, la retòrica dels valors només tempera la mala consciència d'un fracàs educatiu, però no contribueix a canviar res de res. Si apliquem aquests criteris a l'educació ambiental i per a la sostenibilitat, les conseqüències també són transcendentals. En primer lloc, ens obliga a revisar una noció tan recurrent com la de 'conscienciació', precisament per no confondre-la amb la mera propaganda adoctrinadora. La presa de consciència, en sentit estricte, sempre implica una dimensió crítica poc amiga de l'adoctrinament i els 'catecismes' laics que ara reciten els nostres escolars. Sovint, els conceptes es confonen, i estem tips de veure preteses 'campanyes de conscienciació' que són mera propaganda. L'administració i determinades organitzacions -tan benintencionades d'objectius com esgarriades de mètode- hi recorren com a estratègia d'autojustificació ideològica, però mai en mesuren els resultats perquè saben que no ajuden a canviar res si és que, de fet, s'ho havien proposat. Cal prendre consciència, sí, dels riscos que comporten determinades formes de progrés o de la necessitat d'incloure la variable temps en els usos de determinades energies per tal de tenir la certesa que no comprometen les necessitats de les generacions futures. Però, en primer lloc, el camí ha de ser el de fomentar una aproximació oberta, racional i crítica a aquests fenòmens, i no pas recórrer a la generació de pors socials i amenaces que, més que no pas sensibilitat, més aviat creen resistències. I, en segon lloc, cal que la presa de consciència sempre vagi acompanyada de la transmissió dels models concrets d'estil de vida que poden estabilitzar-la en uns hàbits coherents i, sobretot, realitzables. En resum, l'educació eficaç és resultat d'una suma equilibrada d'experiència, reflexió crítica i proposta d'acció pràctica. Si encara se'm permet fer un pas més en aquest raonament, crec que l'educació ambiental i per a la sostenibilitat, més que no pas en l'apel·lació a principis abstractes, s'han de fonamentar en l'evidència que es tracta de la defensa activa dels interessos individuals i col·lectius. O, dit sense ingenuïtats, de la defensa de la necessària convergència dels interessos individuals i dels col·lectius. S'ha de partir, sense cap mena de dubte, de polítiques que imposin les regulacions administratives facin possible aquesta convergència entre interès individual i necessitat col·lectiva. Per l'altra, cal entrenar els individus en pràctiques que els siguin útils i els acostin a una més gran coherència amb la seva consciència. En canvi, imaginar que és possible una educació que posi a l'individu, permanentment, contra les cordes dels seus interessos per lleialtat a uns principis globals i abstractes, és una insensatesa. L'educació de valors, com deia abans, neix de la consciència de fracàs, i de la desconfiança respecte de la possibilitat que un comportament racional individual sigui suficient per superar una dificultat col·lectiva. És per això que es confia en la imposició d'un 'valor' extern que redirigeixi l'individu en contra de la seva inclinació 'natural'. Al contrari, jo crec que l'educació ambiental hauria de ser el resultat d'una bona organització col·lectiva i del foment d'un pensament racional i crític que, sense adoctrinaments ni dogmatismes, i potser també sense cap abús a l'apel·lació de principis, sabés trobar vies pràctiques de conciliació d'interessos individuals i col·lectius. És per això que, més que no pas preocupar-nos de difondre valors abstractes, potser hauríem de parlar d'educar estratègies pràctiques de 'convivència ambiental' o de 'convivència sostenible'.