[EPS 7] Els Museus de la Ciència en l'era de la Globablizació (per Jorge Wagensberg)

Es vulgui o no, alguna classe de globalització s'obre pas tot replantejant cada dia, potser cada hora, el sentit i la funció de les nostres institucions. La informació, les idees i les opinions circulen per la xarxa en totes les direccions. El coneixement es globalitza tot sol. Però certes qüestions i certs mètodes (per a tractar aquesta mena de qüestions) resulta que ja són globals per definició. Citaré només una qüestió i un mètode: el medi ambient i la ciència. Ambdós conceptes estan globalitzats d'arrel. La ciència, tal com avui l'entenem, va néixer globalitzada en el Renaixement i des de llavors mai ha deixat de ser la representació de la realitat que s'elabora amb la mínima ideologia possible. El medi ambient és, d'altra banda, un objecte de la ciència. Hi ha alguna cosa més global i més comuna a la humanitat sencera? L'entorn d'una individualitat viva, sigui aquesta un bacteri, un organisme, un ecosistema sencer o una ciutat, és part intrínseca de tal individualitat. Fins no gaire teníem la il·lusió d'un planeta infinit en el qual cada ésser vivia en i del seu propi entorn. Però l'entorn també es globalitza. Sonen totes les alarmes. Els economistes acaben parlant sempre de creixement. Sense creixement, l'economia entra en crisi. Però el planeta, a diferència de qualsevol ésser viu (que intercanvia matèria, energia i informació amb el seu entorn) és un sistema global i termodinamicament tancat que només intercanvia energia amb la resta de l'univers. El Primer Principi de la Termodinàmica (sobre la conservació de l'energia) i el Segon (sobre la utilitat de l'energia disponible) regulen el creixement. La Terra és un pacient que requereix observació, diagnòstic, cures, tractament... És urgent un canvi de massiu de mentalitat. És urgent un canvi massiu de comportament. És urgent que pensem i decidim globalment... La sostenibilitat és altre dels grans temes. El planeta és un sistema termodinàmic tancat perquè només intercanvia energia amb la resta de l'univers, mentre que qualsevol ens viu necessita intercanviar energia, matèria i informació. Un planeta infinit, com era fins a fa no gaire, es comporta com un sistema obert, però el planeta és avui un pacient. La pregunta sobre quin és la massa crítica d'entorn (termodinàmicament tancat) que necessita cada unitat de vida per a sobreviure no és fàcil de respondre. Però està clar que existeix una línia vermella per sobre la qual la sostenibilitat no se sosté. Només el coneixement científic permet localitzar on està a cada moment la línia, independentment de qualsevol altre tipus de fronteres, geogràfiques, polítiques, culturals, etc. El coneixement és l'única esperança. I no només el coneixement dels científics, sinó el coneixement científic de tots els ciutadans. El ciutadà ha de participar en totes les fases, des de l'obtenció de dades fins a l'acció directa sobre l'entorn. Dins la sostenibilitat hi ha un tema crucial que encara no ha calat prou en la ciutadania, més enllà de la pròpia paraula: la biodiversitat. En secret sota molts els quals encara es pregunten per quins tanta obsessió per salvar una espècie? La biodiversitat és, en efecte, el tresor més valuós dels últims mil milions d'anys. Es podrien avançar quatre principis per a respondre la pregunta, el principi ètic, l'estètic, l'econòmic i el científic: 1 . Principi ètic de la biodiversitat: Existir és un miracle còsmic. Per què salvar una espècie? Només per això, perquè ja existeix. 2 . Principi estètic de la biodiversitat: Tot el que és viu és bell. Per què salvar una espècie? Només per això, perquè és bellesa. 3 . Principi científic de la biodiversitat: Cada espècie és un enigma. Per què salvar una espècie? Només per això, per a salvar l'enigma. 4 . Principi econòmic (per als escèptics dels principis ètic, estètic i científic): Tot el menjar, la tercera part dels medicaments i bona part dels materials que usem procedeix d'espècies silvestres. Per què salvar una espècie?Només per això, perquè en ella pot estar la solució d'un problema que ara ni tan sols existeix. Com transmetre tot això? Existeix algun espai públic rellevant i creïble, dedicat proveir estímuls a favor del coneixement, del mètode científic i de l'opinió científica que pugui ajudar a canviar l'actitud del ciutadà respecte d'aquest pacient cridat Terra? La pregunta suggereix una bona definició del que ha de ser un museu o un centre de ciència en aquest segle. Només queden dos importants retocs per fer. En l'hemisferi nord del planeta, els museus i centres de ciència formen un núvol de punts bastant ben distribuïts a través d'oceans i continents. Només falta que aquests punts, els centres ja existents, es converteixin en els nusos d'una xarxa. Heus aquí una bonica funció per a les organitzacions que els agrupen (ECSITE, ASTEC, REDPOP...). L'altre retoc es refereix al tipus d'activitats que fem. Avui ens dediquem bàsicament a dues coses: exposicions, dins i fora del museu, i activitats internes (com ara conferències, debats, cursos, congressos, etc). Heus aquí el que falta: activitats a favor de l'entorn, allí on faci falta, però la visualització de la qual es pugui seguir en directe des d'uns museus connectats en xarxa. Hi ha dues maneres per a intentar un canvi de comportament: obeint unes normes acceptades 'a priori' o obeint les normes que un mateix va descobrint. El segon és el propi d'una societat democràtica i científicament educada. L'Obra Social de 'la Caixa' aposta ara pel medi ambient invertint en 2006 un total de 54 milions d'euros en programes a favor de la biodiversitat i dels paisatges naturals. Els seus centres de ciència CosmoCaixa a Barcelona i Madrid i el seu centre cultural a Palma de Mallorca inicien una nova era amb un nou espai anomenat 'Aquí Planeta Terra'. No es tracta d'una exposició sinó d'alguna cosa que bé podríem definir com un espai permanent de contingut variable. Només tres detalls del que s'hi pot trobar.

> Sobre una esfera de 60 centímetres de diàmetre es projecta la superfície del planeta amb totes les seves dades rellevants del moment, servits pels satèl·lits de l'Agència Espacial Europea (ESA), les quals poden ser escollides pel ciutadà: distribució de temperatures, de concentració d'ozó, de clorofil·la, CO2, vapor d'aigua, ... També es pot seguir la història recent de certs incidents i accidents: deforestació, desertització, creixement de ciutats, abans i després d'un Tsunami, abans i després dels huracans, abans i després de les erupcions volcàniques... > Un veler científic, el Vell Marí, patrulla (2006-2008) el Mediterrani i part de l'Atlàntic amb 15 programes d'investigació i observació. Des de l'espai del museu es pot saber a cada moment on està el vaixell, que està veient i què està fent. > Quatre unitats de vigilància intensiva per a animals silvestres accidentats retransmeten contínuament les històries clíniques dels animals des que ingressen fins que, quan això és possible, recuperen la llibertat.