No sé a partir de quin moment "especular" va voler dir incrementar capital sense haver fet res per a afegir valor. En llatí, speculare significa "albirar". Les legions romanes anomenaven speculators els seus guaites. Els especuladors immobiliaris o financers veuen venir el negoci fàcil. Els filòsofs clàssics es miraven el món des de les altures de la seva ment i especulaven sobre les seves circumstàncies. Negociaven amb idees, pensaven al marge dels fenòmens materials, dels quals, a vegades, fins i tot arribaven a recelar.
Els reis del pensament especulatiu, fins a l'abús, van ser els bizantins. Especulant, tractaven de solucionar inexistents problemes complexos que s'havien prèviament inventat. Filaven prim sobre no res. Defensaven les seves tesis amb creixent vehemència intransigent i, si tenien poder, condemnaven a l'infern de l'heretgia els seus oponents dialèctics. Encara avui hi ha nestorians, monofisites o ortodoxos, en funció de les persones o natures pretesament existents en Crist. Si vostè és catòlic, ha de creure que en Crist hi ha dues natures i una sola persona, encara que potser no ho tingui present ni sigui capaç d'explicar-ho (segurament perquè és inexplicable...).
El pensament experimental es va revelar contra tanta elucubració fantasiosa. A partir dels segles XVI i XVII, es concretà en el mètode científic. La ciència pensa a partir dels fets i conclou -provisionalment- segons resultats, mesurables i iterables, obtinguts experimentalment. Sense pensament experimental, el món modern no existiria. La metafísica, com la teologia o els credos religiosos, no expliquen la física, ni hi estan per sobre, sinó al marge, en un pla interessantíssim, bé que especulatiu.
Projectar
Hi ha encara una altra manera de pensar: reflexionar projectant. El pensament projectatiu és una tercera opció, doncs. És més que merament projectar. És pensar a partir de la realitat que existirà, justament perquè el nostre pensament projectatiu farà que existeixi. Ve a ser una forma evolucionada del pensament experimental, particularment coherent amb els principis de la ciència, que aspira a saber per a fer.
Sapere aude (atreveix-te a saber), sentenciava la divisa dels il·lustrats. Saber és una gosadia, en efecte, perquè, contrariant inclinacions, ens sostreu de l'abúlic confort de la ignorància. I quan saps, vols fer. Quan saps de debò, vull dir, no quan decantes conclusions especulatives. Vols fer i, per tant, has de projectar. O sigui que has de canviar la realitat, és a dir les circumstàncies que t'han permès saber allò que saps. Per això el pensament projectatiu té, en el millor dels sentits, un punt d'especulació (albira el futur que el mateix propicia). Vist així, és alhora filosòfic i científic.
I particularment útil. Projecta, pensant, un sistema productiu baix en carboni, per exemple. Pensa, en projectar-la, una economia sense creixement quantitatiu obligatori, posem per cas. Per als qui ni pensen, ni projecten, tot això és perdre el temps. Al contrari: és l'única manera de guanyar-lo, ara que ja sabem el que no hem de continuar fent, perquè l'experiència ens ha ensenyat que és insostenible. Amb urgència, ens cal pensament experimental projectatiu. Necessàriament sostenibilista, és clar. La resta són especulacions. I especuladors (de les dues menes).
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
