La meva àvia Esperança, filla de Gràcia i teixidora de xarxa, era una dona humil, bonhomiosa i sensata. De dilluns a dissabte es llevava a les cinc, encenia el foc de carbó, hi posava l'olla perquè fes xup-xup amb els fesols o l'escudella i anava de dret a la fàbrica, al carrer de Monistrol.
Com totes les dones treballadores de l'època, un segle enrere, comprava cada dia i cuinava, endreçava la casa i pujava la mainada. No tenia electrodomèstics, és clar. De fet, no tenia electricitat. Un cop cada quinze dies, passava bugada al safareig públic. De bon matí, abans de fer cap al teler, disposava a la tina capes de roba i de cendra. Al llarg del dia, el bugader hi abocava aigua calenta i lleixiu. Al vespre, ella esbaldia i estenia. L'endemà recollia la bugada i planxava. Amb planxes de ferro escalfades al foc, naturalment.
Conservava a la fresca les quatre coses que sobraven d'un dia per l'altre, en uns armariets de tela mosquitera que deixaven córrer l'aire, penjats a la galeria, al costat del canari i un parell d'olles florides. "Qui no tingui a la finestra / dos testos de flors germans, / un ocell dins d'una gàbia / i un cor ben enamorat, / no sap el que és benaurança / ni podrà saber-ho mai". Versos de Joan Maragall, fets a mida per a l'Esperanceta, que així l'anomenava tothom.
Vivia feliç al carrer Terrassa, sempre ho deia, en una casa que potser encara existeix. Al gran pati amb pou al mig, ara hi ha uns blocs que donen al carrer Còrsega, que aleshores no passava de concepte polsós envoltat de camps. No era un pou de fer bonic, sinó el pou de beure, cuinar i rentar, perquè d'aigua corrent no n'hi havia. Allà va néixer la meva mare i el seu germà, un oncle que no vaig arribar a conèixer, mort de tant patir al front. No tenien res del que avui considerem imprescindible.
Gomorra
Eren rics en dignitat i sentiments. Per contra, hi ha molts rics miserables. I molts pobres miserables, també. No sé si han vist "Gomorra". La pel·lícula retrata la vida en un barri marginal napolità. No hi ha res tan miserable com l'exclusió social o el crim assalariat. Són xacres que es reiteren en moltes perifèries urbanes: la banlieu parisina, les favelas paulistes... La Mina i Sant Cosme, a l'àrea de Barcelona, hi han estat molt a prop, bé que ara semblen redreçar-se, i hi ho celebro.
Hi ha més formes de misèria. Misèria moral enmig de l'opulència, per exemple. Basta llegir el diaris. O la misèria de sentir-se pobre perquè no s'és prou ric. Aquesta és la misèria de la nostra més immediata realitat, potser. La irritada misèria del consumista decebut perquè ja no pot recórrer al baix cost per banyar-se a Pataya, la toxicomania moral de què caldrà rehabilitar-se com més aviat millor, ara que la droga del consum desbocat s'albira menys assequible.
El meu avi Josep, fanaler i teòsof flammarionista, vivia feliç amb quasi res al costat de l'Esperanceta. Trobava a dins el que li mancava a fora. De fet, no li mancava, simplement no ho tenia. La meva àvia Esperança no es volia morir. "Si encara em queda tant per veure...", deia mentre agonitzava. I tant, que li quedava per veure, ella que no es va moure mai del pla de Barcelona. Ho volia veure, però no ho trobava a faltar. Vivia fascinada per veure i per ser, no per tenir. Vaig aprendre la lliçó. Sempre li ho agrairé.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
