Per a alguns països d'Europa, els anys seixanta del passat segle simbolitzen l'arribada de l'oci, una espècie de llibertat recentment guanyada que, amanida de consumisme, imprimia en les biografies anodines una certa capacitat de somiar conjuminada als diners.
Ara que la calor escampa, la ciutat va omplint-se a poc a poc d'habitants que retornen als seus quefers diaris, les aules es poblen de la cridòria infantil tan característica de les tardors, molts amics pregunten en un to curiós: on has anat de vacances? I llavors jo somric, dic que només vaig anar a veure a la meva mare una setmana llarga a Badajoz, que vaig visitar a un amic a la casa que té prop de la costa de Huelva –més moguda per l'afecte que per la platja, que quasi no trepitgem–, i amago un pensament d'aquests que punxen si t'acostes massa, com les pues d'un cactus, manifest en el sentiment agredolç que em provoca el concepte “vacances”, amb el seu escapisme i repudi a la rutina, els seus drets conquistats però també, indefectiblement, el seu anhel de fugir d'alguna cosa, potser un treball de merda, un pis petit i irrespirable… Les vides sense sentit que, només potser, empastifen la pell de molts.
Els períodes de festa, especialment els estivals, se m'apareixen convertits en una arma de doble tall en les seves revelacions per boca de qui els narra: d'una banda, la garantia, producte de les lluites obreres, que la vida del treballador ha de ser ocasionalment compensada amb temps lliure; per una altra, la certesa que una existència amable, falta d'opressió, no necessitaria desplaçar-se a paradisos artificials per a equilibrar cap malestar. Aquest aspecte bifront l'expressa de manera eloqüent Annie Ernaux quan, a Els Anys, descriu una topada amb els seus majors: “Ens queixàvem als pares, ‘mai anem enlloc!’, ells contestaven amb sorpresa ‘On vols anar, no estàs bé aquí o què?’”. Per a alguns països d'Europa, els anys seixanta del passat segle simbolitzen l'arribada de l'oci, una espècie de llibertat recentment guanyada que, amanida de consumisme, imprimia en les biografies anodines una certa capacitat de somiar conjuminada als diners; no obstant això, la saviesa dels pares d' Ernaux ens retorna, de nou, a l'altra cara de la moneda: no estàs bé aquí, una manca t'empeny a sortir encara que sàpigues que, en tornar, t'inundarà el buit, pot ser que l'esforç per aconseguir la readaptació a la normalitat sigui dolorós, en definitiva, tal vegada sofreixes el que més tard va ser batejat com a “estrès postvacacional”, que guarda molt de rancor al capitalisme. Com qui aixeca la capa del mag i descobreix l'artifici, vull explorar les fonts del neguit.
Mai he sentit més necessitat d'allunyar-me del quotidià que quan vivia als Estats Units, embolicada en un règim que els lectors de Byung-Chul Han identifiquem com a autoexplotació. Sense descans, a vegades embardissada en tasques obligatòries durant els caps de setmana, travessada per una preocupació que no es detenia durant els moments en què el meu cos parava, perquè el treball era un estat mental, aprofitava els pocs fragments d'oci que em concedien els meus caps per abandonar el país, a vegades en direcció a casa, a Espanya, i altres al que se'm feia més afí culturalment, i a menys distància en quilòmetres: el Carib hispanoparlant. Gastava bastant perquè, durant la resta de l'any, a dures penes deixava anar un dòlar per gaudir gens ni mica. A poc a poc, em vaig anar adonant que jo no era l'única que havia caigut en aquestes dinàmiques: gairebé tots els meus companys inventaven periples internacionals, moguts per una sort d'esperit de fugida. Simplement, odiàvem les nostres vides.
He observat en altres persones una reacció semblant: no viatjar o acudir a paratges pròxims, rebutjant l'ostentació; la pau de les geografies confrontants i la seva baixa petjada mediambiental brollaven de rutines tranquil·les i, fins a un cert punt, privilegiades.
En mudar-me definitivament a Espanya, aquesta situació va canviar per complet. Ja no calia desprendre's de la soga al coll, perquè no existia: anar-me'n “de vacances”, a llocs incòmodes o desconeguts, a fotografiar els mateixos monuments que ja han estat fotografiats mil vegades, va començar a sonar-me a tortura, fins que, directament, he acabat per rebutjar l'hàbit, i un factor de pes en aquesta decisió ha estat no tenir una feina de merda. He observat en altres persones, poc preocupades per aparentar a Instagram, amb estabilitat laboral, però sense càrregues excessives, una reacció semblant: no viatjar o acudir a paratges pròxims, rebutjant l'ostentació; la pau de les geografies confrontants i la seva baixa petjada mediambiental brollaven de rutines tranquil·les i, fins a un cert punt, privilegiades. En definitiva, les vacances sovint representen l'últim cartutx de qui li estan esprement la sang, la suor i l'alè, a canvi de més o menys diners. D'aquí ve que es transformin en la principal reivindicació del llibre d'Ana Geranios, estiu sense vacances, el diari d'una empleada del sector hostaler en l'atrafegat i fatxenda Port Banús: “Què és el treball? … l'‘esforç humà aplicat a la producció de riquesa’, com diu la RAE, és servilisme i esclavitud. El que faig totes les tardes, vaja”.
Serveix aquesta reflexió de Geranios per a contraposar una imperiosa exigència de temps lliure, temps afectiu privat de cadenes, amb el luxe destructiu dels qui sí que el tenen –almenys, uns dies a l'any– i han decidit emprar-lo per subjugar uns altres, devastar ecosistemes costaners i deslligar una gentrificació entre la població local, a la qual li és vedat el gaudi dels seus pobles originaris. Sigui per la frustració subjacent entre els qui volen deixar-se anar i oblidar les misèries quotidianes, o a causa del mal humà i ecològic, l'echaurida conquesta estiuenca em suscita recel, i unes ganes horribles de resignificar l'univers laboral per a tornar-lo més benèvol. Imaginar que les lògiques de vassallatge i semiesclavitud desapareixen, la jornada s'escurça en hores o dies setmanals, la renda bàsica cobreix amb una pàtina de dignitat les vides de manera que ningú anheli volar a altres dimensions cartogràfiques o de la consciència; a saber, imaginar que no viatjar i, sobretot, no practicar un turisme d'alta intensitat, no suposa cap vergonya sinó la petjada d'una reconciliació amb els instants que conformen els qui som, això sí que seria un èxit, a més d'una empenta contra la crisi climàtica. Com deien els pares de Ernaux: estar bé aquí, d'una vegada per sempre.
