La presidència de Trump, inaugurada fa uns mesos, deixa entreveure un període d’inestabilitat econòmica i vulnerabilitat defensiva per a Europa
La presidència de Trump, inaugurada fa uns mesos, deixa entreveure un període d’inestabilitat econòmica i vulnerabilitat defensiva per a Europa. FOTO: GETTY
M’aboco a la primavera com a un precipici. Sense voler escurar l’escàs espai que subjecta els meus peus, ja que no hi ha barana ni corda de seguretat, m’inclino lleument cap al futur que en altres temps vaig projectar i que ja és aquí. Sento por —un mínim desequilibri em faria caure al buit—, però també una esperança radical en el moment en què la mà amiga d’algú m’agafa, m’arrossega en direcció contrària, i m’allunya del gran forat negre. Tenim raons per pensar que aquesta nova estació ha vingut com un abisme que persegueix el nostre caminar i transforma tot sòl, trepitjat o no, en una possible caiguda, coartant cada moviment, que només es produeix, indefectiblement, cap avall.
La presidència de Trump, inaugurada fa uns mesos, deixa entreveure un període d’inestabilitat econòmica i vulnerabilitat defensiva per a Europa, a més de les implicacions existencials que comporta veure a la Casa Blanca un negacionista climàtic la mà dreta del qual exhibeix a X somnis humits interplanetaris, de tons imperialistes, capaços d’aterrar qualsevol persona encara ancorada en aquesta terra precària. La crisi climàtica, en el millor dels casos, actua a les seus dels governs mundials com el gran elefant a l’habitació, on encara es continuen buscant solucions caducades —el manit ‘desenvolupament sostenible’— a un problema irresoluble sense una mudança dràstica i global dels nostres marcs mentals i sistema econòmic. Per esmenar aquest embolic gegantí, el pensament col·lectiu està sent sotmès al major experiment necròlogic de tots els temps.
No és casualitat que l’expressió escollida pel diccionari Oxford l’any passat fos brain rot, o podridura cerebral provocada per l’abús generalitzat d’unes tecnologies digitals que sabem que ens fan perdre memòria, capacitat d’atenció i concentració. Si bé és cert que ser 'intel·ligents' no sembla haver-nos servit de gaire, donada l’actual acceleració militarista i de la destrucció ecològica, dubto molt que aconseguim redreçar el desvari amb les nostres ments fragmentades en mil bocins. I, malgrat tot, mentre contemplo l’abisme que de mica en mica s’obre davant els meus ulls, i desvio la ruta per si rellisco cap a un lloc sense retorn, m’inculco una esperança radical d’aquelles que, com deia Byung-Chul Han, només broten quan la desesperació és extrema; només «despunta en el moment en què col·lapsa la narrativa, que és constitutiva de la nostra vida».
La crisi climàtica actua a les seus dels governs mundials com el gran elefant a l’habitació, on encara es continuen buscant solucions caducades
Hi ha unes plantes anomenades saxífragues que tenen l’extraordinària habilitat de trencar la pedra i créixer, així, en condicions adverses. El poeta brasiler Carlos Drummond de Andrade es refereix implícitament a elles en el seu poema, de títol revelador, La flor i la nàusea. Aquesta flor, lletja i urbana, aconsegueix perforar l’asfalt, el tedi i l’odi a parts iguals; conviu amb la superfície d’asfalt que ha trencat i, enmig d’un món en descomposició, la seva presència es torna un miracle. Si, es pot afirmar, ens han desmantellat la narrativa, o almenys qualsevol relat sensat que ens porti a un lloc més esperançador, com ara la possibilitat d’una vellesa plaent (descartada en ple caos climàtic) o el compliment del dret internacional humanitari i un ordre mundial basat en la pau i en certs principis democràtics, cal elaborar-ne d’altres.
Memoritzar el poema; mirar la flor i convocar la consciència que ens asseguri que és possible esquerdar la duresa d’una roca amb quelcom tan delicat com una arrel; executar dins de l’escletxa una subversió invàlida fora, en l’univers de les pantalles i l’armament nuclear. Si encara ens queda alguna llei natural intacta en l’ecosistema malmès, l’arrel s’estendrà formant una teranyina que lligui el substrat contra l’erosió, mentre els pètals conviden l’insecte. Una flor potser suposa la diferència entre el sòl foradat que s’absenta i dona pas al precipici o el territori ferm sobre el qual imprimir qualsevol empremta, però el més destacable és que la flor no es troba sola, sinó que forma part d’un sistema interconnectat que, fins i tot des dels intersticis, desafia les dificultats.
La mà que em va rescatar del forat imminent sota els meus peus pertanyia a aquest sistema. Va arribar en algun moment de la matinada disposada a multiplicar-se i, quan me’n vaig adonar, el barri era poblat per un eixam d’amistats que, al ritme d’aquesta primavera, s’abocaven al mateix vertigen i l’allunyaven en companyia. Entre la família sanguínia i l’escollida he aconseguit esquivar el forat i fixar la mirada en un any l’únic espai habitable del qual sembla ser l’escletxa; una que, carregada de tossuderia, va restaurant la imaginació política i els seus fonaments cognitius, tan minvats; va guarint el diàleg i teixint els vincles que la guerra i l’aïllament algorítmic s’entesten a destruir; fomenta tant la democràcia com mata una soledat cada vegada més característica de les nostres societats. No en tinc cap dubte: l’afecte desbordant, sense traves, vessat pels sòls inestables, és l’eina més eficaç per esquivar l’abisme; de fet, potser sigui l’única.
