Sempre que creuo els Pirineus m'embarga la mateixa sensació europeïtzant. És una barreja d'orgull, enveja i alleujament. Orgull de formar-ne part, ni que sigui sobre el paper. Enveja de pensar en tot el que ens falta per ser, de debò, europeus. Alleujament, perquè almenys el sol ens ha tocat a nosaltres.
En un supermercat francès, o belga, s'ha de pagar la bossa. Aquí només es fa als supermercats considerats més econòmics i populars. El missatge queda camuflat, gairebé "cutre" i no serveix per educar ni per conscienciar. La sensació és que els preus estan tan ajustats que cal cobrar les bosses, i si et portes la teva de casa (també de plàstic, d'un altre súper, i arrugada a la butxaca) t'estalvies uns cèntims extra. Res de debat ambiental.
A la vella Europa et pots moure prou còmodament amb transport públic i a preus raonables. No surt a compte conduir, ni per temps ni per diners. Els trens són confortables i puntuals. N'hi ha amb freqüència suficient o es disposa d'alternatives per carretera, normalment informades de forma clara a la mateixa estació i per part dels funcionaris que hi treballen.
Si has de viure més enllà dels Pirineus, alerta perquè tindràs tant temps lliure a les tardes-vespre que no sabràs massa bé què fer. La jornada laboral s'acaba a les cinc o les sis a més estirar. I els comerços també tanquen a aquesta hora perquè els comerciants també tenen dret a conciliar vida familiar i laboral. Per tant, has de veure què faràs amb la tercera part d'hores de vigília que et queden per davant.
Si et mous entre centres educatius, tan se val si són d'ensenyament primari o superior, no ho tindràs tant bé. El nivell d'exigència de la formació o de la recerca obliga a molt mètode i, sobretot, a demostrar que el tens, no només a aplicar-lo. No és que aquí no en sapiguem de treballar amb mètode. Potser part del nostre problema de credibilitat quan sortim fora és que hem de demostrar el doble o el triple que sabem treballar, segurament pels abusos comesos en el passat, abans que fóssim europeus. Això encara ho paguem, i també el fet que la nostra inèrcia educativa ens obliga a anar sempre a la cua. L'invent de Bolonya pel qual es manifesten una part dels nostres estudiants i professors ve d'aquelles parts de l'altra Europa que van al capdavant en mètode i volen que això es faci manifest i els sigui reconegut.
Això sí, a l'Europa de fora no pots sortir a menjar fora, de restaurant. Els preus són prohibitius, de luxe. Aquí casa, en canvi, fins i tot en plena crisi costa trobar taula en un local de moda un dijous vespre. I encara més. A bona part de l'altra Europa hi fa un fred que pela i no se t'acudi seure a una terrassa a prendre un cafè. Nosaltres, en canvi, tenim sol i platja, i amb això ens conformem, alleujats de la sort que tenim de viure on som, orgullosos del clima que ens ha tocat i de l'enveja que generem entre els altres europeus que ens visiten una setmaneta a l'estiu.
