La vida és temps i informació. És memòria en forma de gens que es repliquen de manera mai del tot idèntica. La informació organitza la matèria, pel temps s’esquitlla el canvi. L’evolució és el procés, la seqüència temporal de fets que van de la sopa indiferenciada d’aquells remots oceans prebiòtics al variadíssim batec del món actual. Informació, rèplica i canvi: vida.
L’evolució no és una hipòtesi discutible. És el procés indiscutit de la vida al llarg del temps. Per convenció, diem que les coses són d’una determinada manera. En realitat només són així durant un breu instant. Les variacions del flux informatiu les fa diferents al cap d’un moment. Són una pel·lícula, no un dels seus fotogrames. Nosaltres mateixos som un altre a cada minut que passa.
S’han fet nombroses representacions del món en altres eres. En la majoria, la fantasia plàstica predomina sobre la imaginació científica. Però totes reflecteixen un fet cert: res no era com ara és. Canviar evolutivament és la manera de continuar essent. És fascinant, però intranquil·litzador per a les ments estretes. D’aquí la crispada angoixa dels partidaris del fixisme biològic. La seva actitud no té gran cosa a veure amb la religió, ni molt menys amb cap forma d’espiritualitat. És una qüestió d’amplada mental. Toleren una certa complicació, però de cap manera la complexitat. Els principis religiosos els fan de mera coartada, legitimen la seva mandra davant les geometries variables. Si poguessin, collarien les cadires a terra.
Fixisme polític
És la mateixa crispada angoixa de l’immobilisme polític. Un mapa per a tota la vida: quin descans! I quina pobresa. Què són Europa, Catalunya o Espanya? Doncs una successió de fugacitats. Uns mateixos noms per a designar ens que canvien, com les llengües, les espècies o qualsevol cosa vivent. L’essència de les coses és la manera com saben canviar i moure’s, només el passat roman immòbil.
Un dia Catalunya va aparèixer en el mapa de la Història, com Caldea o com Esparta. Segurament un altre dia desapareixerà, tal com Esparta o Caldea desaparegueren. No cal que sigui una extinció wagneriana, bastarà una dissolució evolutiva, ha passat molts cops. De fet, anomenem Catalunya a una cosa que Jaume I no sabria reconèixer, ni amb prou feines entendre en sentir-la parlar en una llengua anomenada com la seva. L’evolució és això.
Amb Espanya passa igual. Siguem o no independentistes, molts ens volem deslliurar d’una feixuga resiliència històrica presentada com essencial pels fixistes de la política. Quan el terme Espanya és l’etiqueta d’un ectoplasma, la desafecció resulta inevitable. Higiènica, jo diria. Viure amb una evanescència no resulta gens pràctic; dependre’n, encara menys.
Els articles més prudents de la Constitució espanyola de 1978 són els del títol X, que en preveuen i regulen la reforma. El 1978 existien la Unió Soviètica, Iugoslàvia o Txecoslovàquia. No hi havia PCs, Internet, ni telèfons mòbils. Ser respectuós amb la Constitució és propiciar-ne el reajust al compàs dels temps. Bo de recordar-ho, ara que estrenarem legislatura. Espanya serà viva només si es dissol en el seu propi procés evolutiu. La resta és taxidèrmia. L’Espanya dissecada del nacionalisme carpetovetònic és passat sense futur, ni a penes present. No té projecte, només testament.
