"Vostès què fan?". Li ho vaig explicar. "O sigui, res...", digué. Desconcertat i molest, vaig veure com s'aixecava i se n'anava amb la mateixa discreció amb què havia entrat al meu despatx. Em va fer pensar. Era l'any 1976 i jo tot just m'acabava de fer càrrec de la Unitat d'Ecologia Aplicada de la Diputació de Barcelona. Com, que no fèiem res!
Estudiar, informar i sensibilitzar no era "fer" per a aquell home. S'equivocava. Però només parlar de les coses no és solucionar els problemes. En això tenia raó. Quaranta anys de professió m'han permès de comprovar-ho. Coincideixen amb els quaranta anys que van de la indiferència ambiental al sostenibilisme, passant per l'ambientalisme i l'ecologisme. És la distància entre un país que abocava sense depurar ni una gota d'aigua residual i una societat preocupada pel canvi climàtic.
Qui ha de fer, però? Hi ha enginyers o arquitectes que no se senten concernits per la qüestió sostenibilista. És lamentable, perquè els projectistes de les transformacions són ells. Sovint, la premsa s'adreça als ecologistes recavant criteri. Això consagra un escenari pervers: figura que les tecnociències deterioren la realitat, mentre que els col·lectius proteccionistes la redimeixen. És una considerable confusió de rols. Els bons projectes i els projectes restauradors de les realitats malmeses pels mals projectes anteriors només poden ser fets pels professionals de la projectació. Els estudiosos que estudiïn, les ONG que expressin l'opinió de la fracció ciutadana que siguin capaços d'aglutinar i els projectistes que projectin. No es pot fer sense saber fer, a més de saber saber.
Saber
"Els molt savis són fàcils d'enganyar, perquè encara que sàpiguen les coses extraordinàries, ignoren les ordinàries del viure, que són més precises. De què serveix el saber, si no és pràctic? Saber viure és avui el saber veritable". Aquestes reflexions no són de cap tecnòleg contemporani, ni del senyor que em va venir a veure l'any 1976. Són de Baltasar Gracián, filòsof. Pertanyen a l'Oráculo manual y arte de prudencia, una prosa didàctica que Gracián va publicar l'any 1647. Tenen tres segles i mig llargs, doncs, i van sortir de la ploma d'un jesuïta aragonès, brillant i més aviat heterodox (o sigui intel·ligent).
(F)
Saber viure és avui el saber veritable, deia. Aquest "avui" significa "sempre", perquè és l'avui de cada dia al llarg de tots els temps. Saber viure és saber què cal per a viure en cada moment de la vida, que és sempre diferent de l'anterior. Gracián va viure durant el Segle d'Or, o sigui en ple Ancien Régime, és a dir sense conèixer la Revolució Industrial ni el nou ordre que dugué aparellat. Però ens llegà una reflexió clàssica, tothora vigent: saber viure és el saber veritable.Les tecnociències no poden només saber el que sabien en el segle passat. Som a l'alba de l'era postindustrial. La matriu ambiental és una altra, declinen les reserves de combustibles fòssils, es trasbalsen l'atmosfera i el clima, creix el nombre d'humans i, alhora, les demandes de cadascun. Calen nous sabers per a viure en aquesta nova situació. Sabers per a fer de manera adequada i evitar iteracions errònies, per anacròniques. Sabers per a, sobretot, projectar la quotidianitat del segle XXI, que és més que denunciar-ne els defectes.
