Tenim poca cultura de la flor. De tant en tant, n'enviem un ram, en ocasió d'una data assenyalada o a les mares que acaben d'infantar (que cuiten a posar-lo al corredor, com si a la cambra fes cap mal). I no gran cosa més. Presentar-se a casa d'uns amics amb un pom de flors a la mà és quasi una raresa. Amb una ampolla de vi, sí; amb un ram de flors, no gaire sovint. Tenim més cultura del vi que de la flor, això va a missa.
A moltes ciutats europees hi ha paradetes de flors per tot arreu. La gent hi compra centres o ramells i se'ls enduu a casa o els regala amb qualsevol pretext. A les nostres ciutats només trobes flor tallada a les floristeries, no hi ha paradetes de xamfrà. I de floristeries, ben poques. Trobo que ara fins i tot n'hi ha menys que anys enrere. Comprar un ram de flors és tot un tema.
Als anys setanta, un amic meu va decidir obrir un garden (no tenim paraula catalana, això ho diu tot). M'ho explicava i no l'entenia. A les cases hi havia aleshores quatre testos desaparellats (i alguna olla vella fent de test venturer), si hi eren. S'hi plantava un esqueix de clavellina obtingut d'aquí i un brot de gerani rampinyat d'allà. Els gardens s'han obert camí a mesura que la gent ha posat plantes, no gaires, a les terrasses i als balcons (en comptes de bombones de butà). Els nostres carrers no s'assemblen gens als dels poblets andalusos o centroeuropeus, que vessen de flor penjada. Per això, a Barcelona, els gardens són escassos i petits, i encara més les floristeries.
Amb una destacada excepció: la floristeria Navarro, que cada dos per tres ocupa un nou espai entorn del Mercat de la Concepció. Va començar com a modesta parada del mercat, nou metres quadrats justos. Ara s'estén per diverses botigues del voltant i omple de flors les voreres durant les 24 hores del dia. És un referent de l'Eixample, pràcticament una atracció, com les Rambles.
Normes
M'esgarrifa pensar que una aplicació mecànica de les ordenances municipals arribés a foragitar totes aquestes flors del carrer. Navarro envaeix les voreres, sí. Els reparadors d'autos i motos d'abans, també, i val caldre retornar-los a l'interior dels tallers. Però és que feien nosa sense fer bonic. En canvi, la Dreta de l'Eixample perdria caràcter sense l'escampall floral de Navarro.
Si una norma contraria el bon sentit és que és una norma defectuosa. No es tracta de fer la vista grossa, sinó de canviar la mala norma. Penso que la llei s'ha de complir, i per això s'ha de modificar, si violenta la lògica. Més que tolerar excepcions, ha d'incorporar els casos excepcionals, que és diferent. Passa el mateix amb els horaris laborals. El "presentisme" (ser-hi a les hores establertes) no és garantia de rendiment i eficiència. Suposo que la total flexibilitat tampoc no duu enlloc. La norma no hauria de fixar un horari rígid, ni abolir els horaris, sinó establir els espais de coincidència i les incompatibilitats. Com el codi genètic, que no fixa la forma i la manera dels organismes, sinó la manera i la forma d'inscriure's en l'ambient que els acull. L'èxit de l'invent és manifest: s'anomena vida.
M'agrada que l'Eixample s'ompli de flors. I m'agradaria que la lògica biològica, l'any que comença, fes florir ductilitats en la normativa municipal. Els humans, i les flors, ens hi adaptaríem de seguida.
*Article publicat a El Periódico
