Fonaments sota amenaça (per Albert Punsola)

Poc després de l'enfonsament del Carmel, una trentena de persones van morir cremades a París en l'incendi d'un immoble. En el moment en què vaig assabentar-me de la noticia em trobava en una redacció amb dos periodistes més als quals vaig comentar que aquell incendi era més greu que el que havia passat al Carmel. Immediatament tots dos es van quedar blancs i, com si hagués afirmat que la terra era plana, em van corregir ràpidament aquella apreciació. Recordo encara la frase d'un d'ells: 'com pots comparar una cosa amb una altra?'. Volia dir, clar, que el cas del Carmel era sens cap mena de dubte molt pitjor. Per més pressió de grup que fessin, a mi em continuava semblant que era més greu la mort de trenta persones que una desgràcia material d'una magnitud molt important, però -i aquesta era la diferència- sense pèrdua de vides humanes. Vaig pensar quina influència podia tenir en el judici dels companys el fet que els morts de París fossin africans, pobres i immigrants però, descartat aquest factor que podia lligar amb altres persones però no amb ells, l'única conclusió possible era que la seva valoració estava relacionada amb una distorsió d'origen mediàtic. Perquè el Carmel, a banda d'un conjunt d'errades va ser també un gran pastís d'on treure rèdit polític i sobretot un bon share. Per això algunes estrelles de la televisió espanyola van arribar ràpidament a un barri del qual no havien sentit a parlar en la seva vida, només per augmentar la seva popularitat a costa de la desgràcia aliena. Convé recordar-ho de tant en tant. Les lliçons que s'extreuen d'aquell cas són múltiples i arran dels recents esdeveniments en relació al futur traçat del Tren d'Alta Velocitat a Barcelona interessa ressaltar fins a quin punt és fàcil generar un clima d'irracionalitat en una societat com la nostra, que es diu a si mateixa avançada. Aquests dies algunes veus han vinculat les esquerdes sorgides al Prat de Llobregat en alguns habitatges amb un perill d'enfonsament gairebé segur dels edificis de Barcelona propers al futur túnel entre Sants i la Sagrera, entre ells la Sagrada Família. No és que no es pugui tenir por o inquietud, ni tampoc que no es pugui qüestionar un traçat; es tracta simplement de la irresponsabilitat que suposa amplificar l'alarmisme entre l'opinió pública sense pensar en les conseqüències. Fa poc un enginyer d'ADIF explicava en un debat sobre aquest tema, a Televisió de Catalunya, el funcionament dels sistemes de seguretat previstos per al túnel i va ensenyar amb tot detall la protecció ideada per al temple de Gaudí. Vaig voler escoltar crítiques tècniques a aquelles explicacions en el decurs del programa però només vaig sentir un discurs monocorde que avançava independentment del que l'enginyer havia exposat. L'accident del Carmel es va deure a un cúmul de circumstàncies i no tenim una certesa absoluta que no puguin reproduir-se, per la simple raó que el risc zero no existeix. Ara bé, vista l'experiència, es fa molt difícil que es tornin a cometre certs errors tècnics i organitzatius. La vigilància és en aquest moment superior a la d'abans. Les aturades en el desenvolupament de la línia 9 -que cal lamentar- són també, des d'una mirada més optimista, una expressió de prudència. La idea de deixar de fer una activitat determinada perquè alguna cosa ha anat malament és humana però també inadmissible a escala de la humanitat. Els accidents d'avió mai no han aturat l'aviació. Seguir el raonament de no fer el túnel entre la Sagrera i Sants perquè hi va haver l'esvoranc del Carmel ens porta, en darrer terme, a deixar de fer metro a tot Barcelona i àrea metropolitana. I això no ens ho podem permetre. Cal dir que el túnel que es traçarà pel tren d'alta velocitat serà un nou corredor per a la ciutat, que no va sobrada d'infrastructures ferroviàries. L'efecte que tindrà en el sistema de rodalies es tradueix en un increment dels serveis. Barcelona no pot renunciar a cap tren, tramvia o novalínia de metro per moltes raons. Primer perquè els nivells de contaminació atmosfèrica doblen els límits fixats per la Unió Europea de cara al 2010. Segon, perquè no es podrà lluitar amb credibilitat contra el vehicle privat fins que el transport col·lectiu sigui de veritat competitiu. Finalment, però no menys important, perquè cal treballar ara per evitar el col·lapse permanent al qual la ciutat està abocada en el proper decenni. Els geòlegs afirmen que no hi ha motiu per canviar el traçat del túnel projectat al centre de Barcelona. Els arquitectes tampoc hi veuen cap justificació tècnica. El subsòl del Prat té unes característiques diferents al de la ciutat de Barcelona degut a la proximitat del delta del Llobregat. Aquestes constatacions haurien de ser suficients no per estar segurs al cent per cent que no passarà res -actitud irracional- però sí almenys per guanyar confiança en les persones que tenen coneixement de causa pels seus estudis i la seva professió. El que no genera confiança és, com ha fet part de l'oposició municipal a Barcelona, posicionar-se en contra del túnel i afirmar al mateix temps que si es fes una estació intermitja entre Sagrera i Sants aleshores el túnel s'acceptaria. En què quedem? És possible que alguns fonaments de la ciutat estiguin exposats a una certa amenaça però l'única forma de combatre-la és amb les eines dels estudis tècnics, el debat serè i la racionalitat. Per desgràcia, sembla que els fonaments d'aquestes eines són els que es troben veritablement amenaçats.