Detecten amb precisió la molla més insignificant. Qualsevol engruna comestible perduda en els fogons o caiguda de la taula és ràpidament abordada per un silenciós exèrcit minúscul de formigues diminutes. Tot intent d'evitar-ho està condemnat al fracàs. És inútil, no cal encaparrar-s'hi: amb el bon temps, les formigues proliferen. Desesperen les persones endreçades. Ho troben ofensiu, com si la seva provada condícia quedés en entredit.
A les cases hi ha una mala fi de petits insectes. Ho trobo reconfortant. Aquesta mania de viure en un cambra asèptica no té cap sentit. Compartim el planeta amb milers d'altres espècies, no veig per què les nostres llars han de ser una excepció. De fet, són un lloc magnífic. És una opinió comprensiblement compatida per tot d'animalons, que hi troben excel·lents amagatalls i oportunitats alimentàries a dojo.
Basta un femella prolífica convenientment instal·lada en un raconet inaccessible perquè centenars de formiguetes acabades d'estrenar, guiades pel seu olfacte finíssim, explorin la casa de cap a cap recorrent amb precisió invisibles rutes balisades amb boies igualment olfactives. És una murga i, alhora, una petita meravella. La murga supera l'admiració. Implacables, solem desbaratar aquestes corrues de punts negres bellugadissos. Sort que el crim es perpetra en silenci, sense xiscles que despertin la nostra mala consciència. Però al cap d'una estona, tropes de relleu reemplacen la companyia exterminada. Qualsevol esperit observador se'n sent fascinant. Aristòtil n'era un.
Garotes
Dos mil tres-cents anys enrere, Aristòtil s'interessà per la història natural. Una cinquena part dels seus escrits està dedicada a la biologia i a la zoologia, és un fet potser no prou conegut. Com que l'administració cultural es troba en mans de poetes i novel·listes, sobretot al nostre país, sembla que Aristòtil només filosofés. Primer investigava. Filosofava a partir del coneixement, que és l'única manera de no quedar-se en la mera especulació. Un coneixement que ell mateix havia de generar, és clar, perquè l'acumulació cultural a penes havia començat a la seva època. Així que Aristòtil tractà de compilar fenomenologia biològica abans de reflexionar sobre el comportament animal.
Les seves interpretacions han quedat del tot superades, naturalment. Però les seves descripcions són encara precises. Per exemple, esmicolà amb detall l'anatomia de les garotes, animals que li deurien semblar prou estrafolaris. Ho són. A Historia animalium (coneixem el corpus aristotèlic a través de la seva versió llatina, sobretot) comparà l'aparell bucal d'aquests equinoderms a les llanternes de banya del seu temps i per això encara avui aquesta curiosa estructura -que, efectivament, sembla una llanterna sorda- rep el nom de llanterna d'Aristòtil.
Temps era temps en què es filosofava a partir de les garotes. I de les formigues, que també meresqueren l'atenció aristotèlica. Però la ciència ha esdevingut una activitat institucionalitzada, amb menys lloc per a la curiositat universal i massa pendent d'ella mateixa. La filosofia, a son torn, s'ha fet en excés especulativa, pel meu gust, o ha tractat d'ocupar espais de coneixement fenomenològic que ja no li són propis. Amb les primeres calors, les formigues, indiferents, continuen envaint les nostres llars.
*Article publicat a El Periodico de Catalunya
