Els increments d'eficiència solen derivar en augments de consum. És una paradoxa fàcil d'entendre. L'eficiència permet explotar millor un recurs, cosa que indueix a consumir-lo alegrement. Quan baixen els preus es disparen les compres, de manera que la despesa acaba augmentant. La gràcia seria ser més eficients, més barats i també més continguts en la demanda. Polir-se els estalvis no millora el balanços.
El repte del dia és ser eficient i contingut amb els recursos energètics. Ara procedim al revés. Els catalans, més encara que la majoria d'europeus, som ineficients i malversadors alhora. La nostra intensitat energètica (unitats d'energia consumides per a produir una unitat de PIB) és molt alta, netament per damunt de la mitjana europea; no som eficients, per tant. L'energia que consumim sense generar servei (llums encesos en cambres buides, per entendre'ns) no millora les coses; malversem, a més de transformar de forma ineficient. En considerable mesura, la nostra demanda s'adreça a tapar els forats del nostre deficient sistema de consum. Comencem per aquí.
El problema no és només català. El 90% de l'energia continguda en un litre de petroli s'inverteix en els processos d'extracció, refinament i transport o es perd pel mal rendiment dels motors (que no sol superar el 30%) i de les màquines que fan anar. L'escarit 10% romanent s'aplica a fer coses o es perd per mala gestió. Només un insignificant 5-7% de l'energia del petroli, doncs, acaba satisfent necessitats. És ben poc, i menys si es té en compte el valor químic i l'escassesa relativa del petroli. Quan aquest petroli s'importa en la seva totalitat, el problema esdevé encara més sagnant. És el cas de Catalunya: el 72,4% de l'energia primària que demandem prové de combustibles fòssils importats (el 22,4% és nuclear).
Nobuo Tanaka, director general de l'Agència Internacional de l'Energia, afirmà l'octubre passat que l'actual crisi financera pot endarrerir els ja inajornables projectes de modernització de les plantes extractives i de refinament, cosa que es pot acabar traduint en un enfonsament seriós de l'oferta. El temut peak oil (més demanda que capacitat del sistema per a posar gasolina al mercat) sembla cada vegada més a prop. Aquest és el context general en què s'emmarquen les consideracions adreçades al Govern de la Generalitat pel Grup d'Experts en Energia, un think tank creat pel Departament d'Economia i Finances l'estiu de 2007, aplegades en el document "La política energètica en el nou escenari mundial".
El document ve a ser un full de ruta de nou punts: de la gestió de l'oferta a la gestió de la demanda, la consolidació del sector de l'energia com a oportunitat de creixement econòmic i creació de feina qualificada, l'impuls de la R+D+i de noves tecnologies en l'àmbit energètic, la formació de recursos humans i el reciclatge professional, la participació activa de la societat, cap a un sistema elèctric que corregeixi dèficits i permeti afrontar els reptes del futur, cap a un nou model territorial (de la mobilitat a l'accessibilitat), cap a una reducció del consum energètic en l'edificació i, finament, la conveniència de situar la política energètica de Catalunya en el màxim nivell estratègic. Són propostes estratègiques, no casuística moralitzant. Hi estic d'acord (de fet, com a membre del Grup, sóc coautor del document...).
L'accent de les recomanacions és més sociològic que tecnològic. És lògic, perquè el problema també és més social que no pas tècnic. Sabem molt bé com fer aerogeneradors i parcs eòlics, per exemple, però d'encapçalar el sector a Espanya (la pionera Ecotecnia, ara de la multinacional Alstom, va néixer a Catalunya l'any 1981), hem passat al grup de cua: 224 megawats instal·lats, enfront dels 2.603 de Galícia, dels 2.311 de Castella-la Manxa o dels 2.120 de Castella-Lleó... No tenim recursos energètics no renovables (petroli, gas, carbó de qualitat), no aprofitem adequadament els no renovables com el vent (no en tenim gaire, tot s'ha de dir) i el nostre model territorial ha esdevingut molt ineficient (dispersió de funcions, massa energia consumida en mobilitat no productiva). És obvi que ens cal reconduir la nostra estratègia energètica. D'això se'n diu governar.
El tema central, al meu entendre, és la gestió de la demanda. Hem de millorar l'eficiència, certament (tot i que la nostra intensitat energètica és millor que no sembla, perquè un 12% de l'energia primària demandada és petroli no consumit, transformat en etilè i propilè per a la fabricació de plàstics). Però, sobretot, el govern ha de abordar la gestió de la demanda. De fet, incrementar l'eficiència i minimitzar la malversació són premisses de tota bona gestió de la demanda. Després vénen els incentius fiscals segons els trams de consum o, directament, la prohibició reguladora, tal com fan els semàfors, que no impedeixen passar, però ordenen el trànsit amb llums vermells quan cal.
Els patrons i els hàbits de consum domèstics, industrials i de serveis seran fonamentals en el futur. També la capacitat social d'entendre i admetre els nous paisatges energètics eòlics i fotovoltaics, així com vam entendre els hidroelèctrics. Nous patrons i hàbits adoptats espontàniament o si convé induïts, perquè governar és també posar ordre en les pautes. Potser sobretot.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
