«Els estereotips podrien restringir el nostre cervell flexible i plàstic. Per tant, sí: rebatre’ls és important», diu Gina Rippon. Aquesta neurocientífica britànica, investigadora de l’Aston Brain Centre de la Universitat d’Aston a Birmingham, va visitar fa pocs dies l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (UB) per participar a la primera conferència del cicle Debats UB: feminisme.
"Els cervells, diu, reflecteixen sobre tot l’existència viscuda, més que no si pertanyen a un o un altre gènere"
El tema de la seva ponència? Cervell versus gènere, un tema que és objecte de debat des de fa segles. Rippon, de 70 anys i amb un cervell gens restringit, és autora del llibre El género y nuestros cerebros: la nueva neurociencia que rompe el mito del cerebro femenino (Galaxia Gutenberg, 2020) i és especialista en neurociència cognitiva. En concret, ha estudiat llargament els trastorns de l’espectre autista a través de sofisticades tècniques de neuroimatge: coneix molt bé l’anatomia dels cervells humans i no ha trobat mai cap diferència significativa entre els dels homes i els de les dones. Els cervells, diu, reflecteixen sobre tot l’existència viscuda, més que no si pertanyen a un o un altre gènere. «M’interessa aquest tema perquè és una de les causes que fa que s’infravalori a les dones arreu del món», afirma.
Rippon va explicar que molts savis al llarg de la història han estat convençuts de que els cervells dels homes tenien més capacitat cognitiva, i que això quedava demostrat per que són una mica més grans. «Així doncs, the bigger, the better?», quant més gran, millor? «No m’ho sembla, els elefants i els catxalots, per exemple, tenen cervells més grans que els del humans. La grandària no és una mètrica convenient». Malauradament, passa el temps i encara avui, en ple segle XXI, segueix vigent un missatge poderós que insisteix a assenyalar les moltes hipotètiques diferències entre homes i dones. «Hi ha infinitat d’articles que en parlen i llibres de gran tirada, com el famós Els homes son de Mart i les dones de Venus i altres de l’estil. No és seriós abordar la neurociència d’aquesta manera. Això és més aviat neurotrash», digué. Neurobrossa que es ven com aigua en el desert: el seu autor, John Gray, es va fer milionari amb aquest títol.
"Les nostres connexions cerebrals estan plantejades per a que siguem éssers socials. I la societat ens transforma"
A la Rippon li fascina la plasticitat i permeabilitat que mostra el que és el nostre òrgan més poderós. Va explicar un cas conegut, un estudi centrat en els taxistes de Londres , els quals, per obtenir la llicència, han de superar una duríssima prova: un examen anomenat The Knowledge que obliga a saber-se de memòria fins a 25.000 carrers o indrets de la capital del Regne Unit, un aprenentatge que dura entre 3 i 4 anys i que només la meitat d’aspirants supera. Una altra neurocientífica britànica, Eleanor Maguire, de la Universitat College de Londres, va estudiar els candidats durant aquest procés i els va fer ressonàncies magnètiques al cervell. El que va comprovar és que els que passaven la prova havien sofert una ampliació de l’hipotàlem, peça clau per la memòria i la navegació espacial. En canvi, quan es retiraven, amb el temps aquest engruiximent desapareixia. També va explicar com, per exemple, sentir-se poc acceptat o integrat socialment és fatal pel cervell. El món influencia molt el nostre cervell, tant, que el modifica. «Les nostres connexions cerebrals estan plantejades per a que siguem éssers socials». I la societat ens transforma.
«Diferents entrenaments provoquen diferències entre els gèneres», afirma Rippon. Uns entrenaments distints que comencen tot just al néixer: la roba que porten uns i altres bebès, els jocs que els hi regalen, els esports que practiquen... «És cert que anem avançant— va dir, irònica— Avui tenim Barbies enginyeres que porten minifaldilla i saben construir rentadores de color rosa» (No és broma!)
«No entenc perquè sembla tan important ser home o dona. Tant, que és de les primeres coses que s’apunten al certificat de naixement. Em pregunto quina importància té. No sóc pas negacionista de les diferències entre sexes. Però penso és que no té sentit dir que un cervell és femení o masculí, un món generitzat produeix cervells generitzats». Li pregunto a Rippon com creu que hem arribat a aquest punt, quin ha estat el motiu pel qual estem tan arrelats a aquestes definicions tan poc sofisticades dels gèneres. No serà senzillament que la força física superior dels homes ha estat utilitzada al llarg de la història com una arma de poder, i que aquest poder no el volen perdre? No serà que les dones ens dedicàvem a tenir cura dels fills i ells sortien de caça i que aquests rols es van anar perpetuant? «Certament —respon— la força física superior dels homes deu haver tingut molt a veure a l’hora de determinar diferents rols en el passat, encara que hi ha algunes discussions sobre com n’eren de diferents, exactament, els homes i les dones, en aquest sentit. També crec que les distintes característiques físiques del nostre cos tenen efecte en el nostre cervell. Estic segura que les desigualtats en la força corporal es reflectien en les desigualtats de poder i que els estereotips actuals en tenen cert ressò». Què passaria si, de sobte, demà les dones ens llevéssim sent tant o més forçudes que el més fort dels mascles humans? Ens encoratjaríem i exerciríem el paper d’aquells que es venten de ser el ‘sexe fort’? En aquest cas, sí que quedaria clar que, tot plegat, no és més que una burda i poc esperançadora competició per a veure qui la té més gran.
