Periodista
12/05/2005 - 00:00
Fa qüestió de mig any, just davant de casa, les autoritats municipals van decidir completar un mur de contenció ja iniciat prèviament, per evitar possibles esllavissades de terres, degut a la notable diferència de cota entre dos carrers. Som al Maresme. Malgrat l'estètica de pati de presó que el mur ens va regalar, el veïns no el vam veure del tot malament ja que eliminava definitivament un risc real. Un cop bastit el mur, i per evitar accidents, es va instal·lar una barana metàl·lica a la seva part superior. En el decurs d'aquesta operació, vaig decidir acostar-me als operaris per preguntar si la barana es pintaria a fi de protegir-la de l'òxid. 'Naturalment, de seguida vindran els pintors' - em van dir. Com el lector ja està endevinant, els pintors no van venir.
Vaig cridar l'atenció sobre aquest petit detall a la màxima autoritat competent sobre la matèria i, sí, em va donar molt bones explicacions, però ha passat més temps i la barana està completament rovellada. S'ha d'entendre a fons la naturalesa humana. Tots hem fet el mateix en la mateixa circumstància. Aquell examen oral, aquella qüestió precisa justament sobre el tema que no sabíem.
La reacció és instintiva: una descripció general, paraules vagues d'amplíssim significat. Entre suors fredes, si bé en el moment de tornar a seure teníem la impressió d'haver divagat amb un punt de gràcia i convenciment, se'ns despertaven unes grans esperances d'aprovar. A escala col·lectiva tendim a reaccionar de manera similar perquè no vivim en el país dels detalls resolts sinó de les grans esperances.
La persistència dels detalls Curiosament els detalls acaben plantejant, amb la seva incòmoda persistència, qüestions de més dimensió com: qui és el responsable? Sigui quina sigui la situació, sempre és molt difícil de trobar-lo. Per exemple, el govern català decideix canviar la nomenclatura de la xarxa viària però, a molts municipis del Maresme, els indicadors de la C-32 diuen encara A-19 i la vella denominació apareix també en alguns dels grans pannells del nus de la Trinitat. Algú ha pensat que si donar informació correcta al viatger és important, encara ho és més fer-ho quan s'ha substituït la vella nomenclatura per una de nova? Algú ha comptabilitzat el cost ambiental d'induir a l'error els conductors que desconeixen la zona? Aquell que va decidir canviar els noms de les carreteres hauria d'haver-se assegurat que el canvi es faria efectiu a tots els indrets i, si aquests se situaven fora de la seva jurisdicció, preocupar-se que es portés a terme igualment, comunicant-ho a qui calgués. Són només detalls.
El vianant penalitzat Un dels grans temes pendents del Maresme, parlant de grans esperances, és la mobilitat entre els municipis. Les xarxes viària i ferroviària estan orientades a comunicar ràpidament amb Barcelona. Però els desplaçaments entre municipis propers o fins i tot dins dels mateixos municipis són molt difícils. Això explicaria l'elevat ús de l'automòbil per a distàncies curtes. Curiosament, aquesta circumstància era fins fa quatre dies una raó més per, quan venia a conversa, burlar-se dels nord-americans i dels habitants de Los Angeles en particular. Ara, ves qui ho hauria dit, ja forma part de la nostra experiència de cada dia.
L'autopista vertebra la comarca: cert. Tot i que, segons com es miri, també fa de mur entre nuclis de població molt propers, que es troben amb una barrera molt pitjor que la del tren a la costa, perquè en aquest cas talla carrers, i on els escassos llocs de pas estan mancats sovint de llum i de voreres. Es pot anar caminant, d'acord, però a risc de caure en algun desnivell - invisible de nit- o de ser atropellat.
La mobilitat a peu que en moltes ocasions seria la més eficient també és la més ignorada. Fins i tot sembla que es penalitzi, amb uns traçats de carrers plens d'obstacles per a la gent sense dificultats de moviment i, molt més encara, per a aquells que van amb cotxes de nens o s'han de desplaçar en cadira de rodes. Que algú intenti moure's en aquestes condicions a Premià de Mar i veurà amb què es troba.
Fins i tot fer 'park and ride' ,una opció recomanada dins el món de les grans esperances, demana estoïcisme i sentit de l'equilibri. En el municipi de què parlàvem, una gran esplanada sense asfaltar, amb desnivells i sots inadmissibles, plens de fang quan plou, és el màxim al·licient que tenen els ciutadans per aparcar i després agafar el tren. Les qüestions esmentades fins ara no necessiten una revolució, ni el concert econòmic, ni tan sols una gran consciència cívica o ambiental per ser tractades.
Absència injustificada Al costat dels objectius genèrics als quals cal donar forma per saber cap a on volem anar com a societat, cal exigir petits acompliments que, un cop assolits es tornen en satisfacció tangible per al ciutadà de forma immediata. La major part de disfuncions que qualsevol de nosaltres pot observar en el seu entorn, i que solen suposar despeses inútils de recursos, serveis bàsics mal prestats o informacions deficients, es basen en l'absència d'un responsable. Que no vol dir que no existeixi sinó, el què dèiem, que està absent.
Fa només uns dies, en una població del Vallès Occidental, un veí va advertir en plena nit que s'estava produint una important fuita d'aigua en una instal·lació municipal. Immediatament va advertir la policia local que va acudir... el matí següent. Mentre els 'petits detalls' continuïn sent menystinguts, més grans seran les nostres esperances.
Vaig cridar l'atenció sobre aquest petit detall a la màxima autoritat competent sobre la matèria i, sí, em va donar molt bones explicacions, però ha passat més temps i la barana està completament rovellada. S'ha d'entendre a fons la naturalesa humana. Tots hem fet el mateix en la mateixa circumstància. Aquell examen oral, aquella qüestió precisa justament sobre el tema que no sabíem.
La reacció és instintiva: una descripció general, paraules vagues d'amplíssim significat. Entre suors fredes, si bé en el moment de tornar a seure teníem la impressió d'haver divagat amb un punt de gràcia i convenciment, se'ns despertaven unes grans esperances d'aprovar. A escala col·lectiva tendim a reaccionar de manera similar perquè no vivim en el país dels detalls resolts sinó de les grans esperances.
La persistència dels detalls Curiosament els detalls acaben plantejant, amb la seva incòmoda persistència, qüestions de més dimensió com: qui és el responsable? Sigui quina sigui la situació, sempre és molt difícil de trobar-lo. Per exemple, el govern català decideix canviar la nomenclatura de la xarxa viària però, a molts municipis del Maresme, els indicadors de la C-32 diuen encara A-19 i la vella denominació apareix també en alguns dels grans pannells del nus de la Trinitat. Algú ha pensat que si donar informació correcta al viatger és important, encara ho és més fer-ho quan s'ha substituït la vella nomenclatura per una de nova? Algú ha comptabilitzat el cost ambiental d'induir a l'error els conductors que desconeixen la zona? Aquell que va decidir canviar els noms de les carreteres hauria d'haver-se assegurat que el canvi es faria efectiu a tots els indrets i, si aquests se situaven fora de la seva jurisdicció, preocupar-se que es portés a terme igualment, comunicant-ho a qui calgués. Són només detalls.
El vianant penalitzat Un dels grans temes pendents del Maresme, parlant de grans esperances, és la mobilitat entre els municipis. Les xarxes viària i ferroviària estan orientades a comunicar ràpidament amb Barcelona. Però els desplaçaments entre municipis propers o fins i tot dins dels mateixos municipis són molt difícils. Això explicaria l'elevat ús de l'automòbil per a distàncies curtes. Curiosament, aquesta circumstància era fins fa quatre dies una raó més per, quan venia a conversa, burlar-se dels nord-americans i dels habitants de Los Angeles en particular. Ara, ves qui ho hauria dit, ja forma part de la nostra experiència de cada dia.
L'autopista vertebra la comarca: cert. Tot i que, segons com es miri, també fa de mur entre nuclis de població molt propers, que es troben amb una barrera molt pitjor que la del tren a la costa, perquè en aquest cas talla carrers, i on els escassos llocs de pas estan mancats sovint de llum i de voreres. Es pot anar caminant, d'acord, però a risc de caure en algun desnivell - invisible de nit- o de ser atropellat.
La mobilitat a peu que en moltes ocasions seria la més eficient també és la més ignorada. Fins i tot sembla que es penalitzi, amb uns traçats de carrers plens d'obstacles per a la gent sense dificultats de moviment i, molt més encara, per a aquells que van amb cotxes de nens o s'han de desplaçar en cadira de rodes. Que algú intenti moure's en aquestes condicions a Premià de Mar i veurà amb què es troba.
Fins i tot fer 'park and ride' ,una opció recomanada dins el món de les grans esperances, demana estoïcisme i sentit de l'equilibri. En el municipi de què parlàvem, una gran esplanada sense asfaltar, amb desnivells i sots inadmissibles, plens de fang quan plou, és el màxim al·licient que tenen els ciutadans per aparcar i després agafar el tren. Les qüestions esmentades fins ara no necessiten una revolució, ni el concert econòmic, ni tan sols una gran consciència cívica o ambiental per ser tractades.
Absència injustificada Al costat dels objectius genèrics als quals cal donar forma per saber cap a on volem anar com a societat, cal exigir petits acompliments que, un cop assolits es tornen en satisfacció tangible per al ciutadà de forma immediata. La major part de disfuncions que qualsevol de nosaltres pot observar en el seu entorn, i que solen suposar despeses inútils de recursos, serveis bàsics mal prestats o informacions deficients, es basen en l'absència d'un responsable. Que no vol dir que no existeixi sinó, el què dèiem, que està absent.
Fa només uns dies, en una població del Vallès Occidental, un veí va advertir en plena nit que s'estava produint una important fuita d'aigua en una instal·lació municipal. Immediatament va advertir la policia local que va acudir... el matí següent. Mentre els 'petits detalls' continuïn sent menystinguts, més grans seran les nostres esperances.
