I si especulem virtualment? L'altra cara de 'Second life'

Qualsevol pot tenir una segona vida a Second Life, un joc virtual amb una moneda pròpia... que es cotitza al món real! Això és, de fet, un dels aspectes que singularitzen Second Life d'altres jocs existents: la possibilitat de guanyar o perdre diners reals en un món paral·lel, accessible a través de la pantalla de l'ordinador. Actualment formen part de la societat Second Life més de 5 milions d'habitants. Les lectures més optimistes reflecteixen en aquest joc una nova manera de relacionar-se virtualment. Especialment dirigit a aquelles persones que tenen dificultats per sociabilitzar-se, aquest joc és una opció per conèixer gent, com ho han estat fins ara els 'xats', però amb la diferència que hi ha una interacció visual, a més de la textual. Tanmateix, aquesta novetat dóna peu als més pessimistes, que vaticinen la desaparició de la societat on la gent es 'toca'. Hi ha un altre factor singular: és el mercantilista. Aquest nou espai virtual ofereix infinites oportunitats de promoció i de negoci. A Second Life s'hi poden instal·lar cartells publicitaris; i les empreses hi poden establir les seves seus. Els que vulguin comprar i vendre terrenys, després de la preceptiva pujada de preu, també ho poden fer. Benvinguts, doncs, a l'especulació virtual. Un dels casos més coneguts és el d'Anshe Chung, personatge controlat per una professora de primària d'Alemanya, que ha esdevingut la primera milionària (en diners reals) de Second Life. Fa dos anys i mig, a partir de 9 dòlars, aquest avatar es va dedicar a comprar terrenys al Second Life (llavors un 'joc' molt més desconegut) a bon preu, construir-hi i vendre'ls més cars o bé llogar-los. En aquests moments, és propietària d'uns 36 km2 amb un valor superior al milió de dòlars i amb treballadors al món real, que gestionen els seu sòl virtual. S'haurien de gravar aquests beneficis tal com es fa a la realitat? Aquestes són algunes de les qüestions que es plantegen davant d'aquest fenomen en contínua expansió: quin control s'ha d'establir sobre l'especulació de béns virtuals? Tot això mostra que Second Life ha esdevingut un clar reflex de la nostra societat: s'ha imposat un model on hi ha qui guanya diners especulant amb terrenys però en aquesta ocasió amb una fórmula sorprenent, ja que els terrenys no existeixen! Un món en què, com passa en el real, qui no disposa de diners té poques opcions: només pot passejar i conversar amb la gent (objectiu únic, fins ara, dels 'xats') sense opció de tenir una casa o d'optar a altres activitats per les quals s'ha de pagar. Enlloc de projectar en aquesta segona vida allò que es vol millorar de la societat existent, el que s'està fent és potenciar el més 'agressiu': la necessitat de tenir diners, la competitivitat, o l'aspecte físic com a clau per obrir portes. L'oportunitat de crear un món paral·lel alternatiu a l'existent no ha estat l'èxit de Second Life, encara que en pot resultar també l'aspecte més esperançador. En aquesta línia es trobaria la lectura optimista de Second Life: el seu ús com a laboratori d'assaig per a polítiques públiques. Podrien existir illes on s'apliquessin diferents legislacions i es podria veure com afectarien aquestes a la societat virtual com a primer pas per aplicar-les a la societat real. D'aquesta manera, es podria aprofitar per realitzar simulacions amb habitants, que encara que siguin virtuals, reflecteixen comportaments dels ciutadans reals. Una opció estratègica podria ser la creació d'una illa de caire sostenibilista amb unes eines de gestió que conduïssin a una altra manera de viure en equilibri amb el medi: cases sostenibles, productes de consum d'origen local, òrgans polítics amb eines de participació ciutadana funcionals, internalització de costos ambientals, etc. En aquesta illa no es gestionaria el territori en funció de les expectatives urbanístiques, sinó de les expectatives de millora de la qualitat de vida dels seus habitants, la qual es podria mesurar amb indicadors com: nivells de contaminants a l'aire, contaminació acústica, superfície d'espais verds, etc. En aquest assaig, també es podrien provar polítiques d'habitatge assequible. Tothom disposaria d'una casa on viure sense l'opció de treure'n un profit econòmic. L'especulació no seria el motor econòmic dels ens públics ja que no es guanyarien diners comprant i venent terrenys. Segurament, d'entrada, moltes coses no funcionarien i costaria adaptar-se a una nova manera de fer; però precisament és això el que hauria de ser Second Life, un escenari de proves. Sembla que s'ha arribat tard per establir aquesta nova visió en el conjunt del joc, però pot ser no per crear noves lectures d'aquest. Una illa sostenible, per què no? Les amenaces i les oportunitats de Second Life són infinites. Quines potenciarem més? Necessitem una segona vida per adonar-nos que la primera no funciona o, potser, aquesta segona vida és una oportunitat per adonar-nos del que podríem millorar en la primera?