És més fàcil imaginar el Cel que governar la Terra. La realitat és una murga, plena de defectes i gent lamentable. Per això el socialisme utòpic del segle XIX es decantà per abandonar el món real i refugiar-se en icàries i falansteris. Predicava una bona nova tan ingènuament engrescadora com operativament impossible. Irritava els projectistes revolucionaris que tocaven de peus a terra (més o menys), començant per Karl Marx i altres teòrics del socialisme real (diguéssim).
Charles Fourier fou un francès jovial i simpàtic, molt crític amb la moral del seu temps i amb els excessos del capitalisme naixent, admirable cooperativista i feminista avant la lettre, però incapaç d'entendre que anar contra la societat industrial era mirar-se la història a l'inrevés; s'inventà els falansteris, cooperatives agrícoles per a àngels laics que, és clar, foren un fracàs. Étienne Cabet, també francès i contemporani de Fourier, propugnà, en canvi, un socialisme comunista, igualment utòpic, basat en la força de l'exemple i la pretesa bondat de les persones; tractà de construir, primer a Texas i després a Illinois, una ciutat ideal, anomenada Icària, que acabà també malament.
Hi ha hagut altres intents posteriors. Destaquen les ecoviles del nord-americà Robert Gilman, que vénen a ser Icàries del segle XXI, amb la utilització d'energies renovables com a novetat relativa. I també les comunitats agrícoles constituïdes entorn de les explotacions agronòmiques ajustades a les tècniques de la permacultura propugnades pels australians Bill Mollison i David Holmgren. Són intents científicament més sòlids que les experiències fourieristes i cabetistes, i també més exitoses, però amb una incidència modesta sobre la realitat global.
Poblenou
A Catalunya hi hagué fourieristes i, sobretot, cabetistes. Narcís Monturiol en va ser el representant més conspicu. El mateix Cerdà traslladà a les seves concepcions urbanístiques molts principis cabetistes. L'avinguda d'Icària homenatja tots aquells precursors, particularment els que crearen una comunitat icariana a Barcelona, entre 1846 i 1847, prop del cementiri del Poblenou. Per fortuna, Cerdà era enginyer de camins i sabé traduir els conceptes abstractes en projectes construïbles. Aquesta és la gràcia. Les utopies, quan abandonen la quimera, tenen això: fertilitzen el que toquen, encara que no arribin a fer-se del tot realitat.
Perquè no es tracta de defugir de la realitat, sinó de transformar-la. No és tan vistós, però és molt més eficaç. Un flor cabetiana en el desert insostenible no fa estiu. El repte és reformular la ciutat real del segle XX per a poder transitar amb garanties pel segle XXI. La iteració de les fórmules superades no farà més que incrementar els problemes acumulats, però les opcions quimèriques de l'ecologisme fonamentalista només afegiran més frustració.
Més que mai, necessitem recuperar la utopia projectable. El sostenibilisme ja ve a ser això. Necessitem construir "poblenous" adequats als temps que corren. I, més encara que concebre i edificar obra nova sostenibilista, ens cal rehabilitar l'obra vella, que és on viu la majoria. No parlo de rehabilitar les cases que cauen a trossos, sinó d'habilitar sosteniblement tot l'espai urbà, cases incloses. Aquesta seria, al meu entendre la Icària que de debò necessitem.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
