A inicis del 2010 el grau de coneixement sobre les principals qüestions ambientals és força elevat: se sap què cal fer amb els espais naturals, amb els residus, amb el transport, etc. Igualment, pel que fa a la sostenibilitat, tot i ser un concepte més complex i de vegades espuri en boca de segons qui, s'ha produït un petit triomf perquè la idea de no malbaratar els recursos per no comprometre el futur ha calat a la societat. Arribats a aquest punt apareix amb més força que mai el veritable obstacle, o la veritable ajuda -segons es miri- perquè tot plegat col·lapsi o vagi endavant. I aquest obstacle/ajuda es diu organització.
Si sabem què cal fer i fins i tot tenim la voluntat de fer-ho, només ens falta organitzar-nos correctament per assolir l'objectiu. Facilíssim de dir i molt difícil de fer, ja que l'organització és on conflueixen i on acaben xocant interessos de signe diferent. Per tot això, no és gens d'estranyar que l'organització territorial de Catalunya hagi suscitat passions tan extremes, i fins a cert punt inesperades. És sorprenent que alguns ciutadans que es mostren passius o tebis en altres qüestions s'hagin aplegat amb tanta força al voltant d'una causa que podríem anomenar, sense por a equivocar-nos, unitat administrativa territorial.
(F)
Les darreres setmanes hem viscut situacions difícils d'explicar. La revolta dels descontents ha esclatat de cop, amb l'anunci de la voluntat de tirar endavant la llei de vegueries. El conseller Ausàs ha recordat una dada que no quadra en absolut amb el que està passant. Sembla que durant el període d'exposició pública només s'han presentat vuit al·legacions per part de les institucions. Això contrasta amb les manifestacions d'alguns alcaldes que han fet de l'ordenació territorial un casus belli contra municipis veïns amb proclames molt curioses, com una que vaig sentir sobre el fet que l'autoritat local es deu primer a la gent que al partit. A mi ja m'agrada això, però em sorprèn que ho diguin persones que en circumstàncies normals són molt de partit.Tot plegat ens indica que aquesta qüestió no és com qualsevol altra, no és efectivament normal. D'acord, es vol canviar un ordre en vigència des de fa gairebé 180 anys, però és aquesta realment la clau del tema? Jo diria que més aviat el nucli de la qüestió ve d'un gran malentès: que un àmbit de gestió ha de coincidir plenament amb un territori sentit en relació a una identitat.
La realitat és més complexa i possibilita moltes compatibilitats precisament quan estem parlant d'esferes diferents. Ara, 23 anys després de la supressió de l'àrea metropolitana de Barcelona, es vol recuperar aquest marc de gestió que mai va quedar estroncat del tot pel que fa als residus i al transport. El temps ha demostrat que existeix una conurbació que necessita organització més enllà del municipi. I això és perfectament compatible amb la revifalla de la identitat de la vila de Gràcia, que va lluitar durant bona part del segle XIX contra l'agregació a Barcelona.
Geometries variables
El debat no és si Reus és més que Tarragona o viceversa, sinó si les vegueries són millors eines que les províncies per solucionar els problemes de la ciutadania. De moment, poc hem sentit sobre aquest tema en particular, potser el més important de tots. En qualsevol cas, fa anys que el govern de la Generalitat treballa amb els àmbits territorials corresponents a les set vegueries, en planificació territorial, estadística i altres àrees. Per exemple, el Pla Territorial Sectorial d'Infraestructures de Gestió de Residus Municipals 2005-2012 considera els set territoris -i això és rellevant- però no amb rigidesa: "La zonificació (...) no respon a la delimitació estricta administrativa comarcal/municipal, sinó que marca ajustos en quant a territoris per complir criteris de proximitat i realitat geofísica" -assenyala el PTSIRM. Aquí hi hauria un altre element decisiu en tot aquest debat: la flexibilitat.
La flexibilitat permet que avui existeixin figures jurídiques innovadores com la que fa possible l'hospital transfronterer de la Cerdanya, o que l'Autoritat del Transport Metropolità marqui les zones de tarificació prescindint de delimitacions administratives. En aquest context, una capitalitat segueix sent un títol, cert, però no té perquè estar ubicada en un sol indret, i no per molestar ningú, sinó per beneficiar tothom.
El segle XXI és el de les geometries variables, que són l'antítesi de les visions inamovibles. Fets inimaginables fa pocs anys ara són factibles. Sense anar més lluny, els francesos, tan estatalistes, es postulen per portar el nostre servei de rodalies. Hauran de demostrar, això sí, que el sistema funcionarà millor. Aquest potser sigui un dels pocs principis invariables en un món canviant, que cal aplicar sens dubte a la nova divisió territorial.
