Els humans tendim a preocupar-nos per la xocolata del lloro. Preferim destinar esforços i temps a discutir coses menors que no pas a abordar els temes espinosos i de fons. És una inconscient estratagema escapista, una versió adulta del recurs infantil de tapar-se el cap per a no passar por.
Ara discutim abrivadament si l'alerta abans del vendaval de fa uns dies va ser suficient o no. Com que els trasbalsos ambientals es viuen com a episodis de l'espectacle televisat en què s'ha convertit la realitat, tothom estava al cas de la ventada que ens venia a sobre. De matinada, milions de ciutadans van ser despertats pel vent i a primera hora ja era impossible no haver-se adonat del que passava. Però molts troben a faltar indicacions precises sobre les conductes òbvies que calia haver observat. Si no els insten a obrir els paraigües quan plou, acusen el govern d'haver-se mullat. Tothom sabia i veia que bufaven vents huracanats. De quina alerta insuficient estem parlant?
La responsabilitat personal no pot ser transferida a tercers. Els fumadors han de saber a què s'exposen. Els motoristes han d'assumir el risc de les dues rodes. El govern ha d'oferir bon hospitals i bones carreteres, però cadascú ha d'administrar les conseqüències d'empassar-se el fum o de confiar en excés en l'estabilitat giroscòpica. Els serveis meteorològics han de tractar de preveure els fenòmens atmosfèrics i advertir la població. És el que van fer. Tancar els finestrons és responsabilitat de cadascú.
Autoexigència
Contemplo la imatge de l'acte de jurament de Barack Obama, el passat 20 de gener, captada pels sensors del satèl·lit GeoEye-1. Entre el Capitoli i l'obelisc del Washington Monument es poden comptar, un per un, els nombrosíssims assistents. Calen paciència, rigor i satèl·lits d'observació de la Terra prèviament posats en òrbita. Però prescindir de tot plegat i llançar-se a tota mena d'especulacions puerils és més fàcil. Ho fem cada cop que hi ha manifestacions. És el triomf d'aquest insidiós infantilisme trivialitzador que hauríem de combatre.
"No preguntis què pot fer Amèrica per tu, sinó que pots fer tu per Amèrica". Aquesta era la idea conductora del new deal impulsat per John F. Kennedy, exposada al seu discurs de presa de possessió, també un 20 de gener, però de 1961 i encara sense satèl·lits. Propugnava la socialització de les responsabilitats per a poder després compartir beneficis. Ara i aquí anem en direcció contrària. De la col·lectivitat ens interessen només els serveis. Sembla que el nostre projecte col·lectiu és que els altres s'ocupin de nosaltres.
El més conspicu dels altres és el govern. Abans de l'esfondrament de l'ancien régime, els governs administraven únicament els interessos dels poderosos. Els governs de la civilització industrial, en canvi, miren per la ciutadania. És una esplèndida consecució. Però hem passat, de rebre'n atenció, a transferir-los la gestió de les nostres vides. Els veiem com empreses de serveis proveïdores de les nostres necessitats.
L'infant fa el mateix amb els seus pares. Juga i demana. Alguns, per saber quanta gent va als llocs, ens decantem per l'esforç de comptar-la. Optem per l'autonomia de l'adult responsable i volem compartir prorratejadament la construcció de l'espai col·lectiu. Exigim autoexigència. Només alguns.
*Article publicat a El Periódico
