Els cartells lluminosos de les autopistes informen que, de gener fins a final d'agost, més de set-centes persones han pres mal de gravetat a les carreteres catalanes i que més de dues-centes hi han mort. Cada dia, milers d'automobilistes passen rabents sota aquesta informació, indiferents o resignats. No n'he sentit cap comentari. És un degoteig insidiós que s'acumula sense trasbals.
Cent cinquanta-tres és menys que dos-cents, però dit de cop, commociona. Per això els accidents aeris, com el darrer de Barajas, acaparen l'atenció. Cada mort és ell i prou, però si ha perdut la vida en abundosa companyia mereix el condol consternat de monarques i caps de govern, que no semblen especialment amoïnats pel ciutadans que es van morint d'un en un. L'ànima humana té aquestes coses.
La premsa hi ajuda. Informa, certament. Però, tant o més, esbiaixa. Avui ha de desmentir el que ahir no caldria haver dit encara. Sembla que la immediatesa té prioritat. Fa suposicions precipitades, basades en l'insuficient coneixement dels fets i en el sòlid desconeixement dels fenòmens. El carrusel mediàtic es desboca davant l'excepcionalitat, empès per una incontinent frisança de ser els primers a dir no se sap ben bé què. Amb les eleccions passa el mateix: cal aventurar els resultats així que tanquen els col·legis, com si d'això depengués el guanyador real. Comença a cansar, francament.
Normalment es rectifica l'error del dia anterior, però no es repara la desorientació causada. La sospita de negligència plana sobre una companyia aèria, sense que encara ningú no sàpiga del cert què ha passat exactament. Basta que algú s'exclami amb convenciment davant d'un micròfon. L'opinador venturer i indocumentat esdevé autoritat circumstancial que aporta noves especulacions a les declaracions igualment gratuïtes de l'opinador precedent. El periodista ho recull i amplifica, com si fos objectivitat aplegar totes les subjectivitats precipitades amb què es va trobant. Em sembla lamentable.
Virtualitat
Un infant supervivent diu que pregunta al bomber que el rescata: "On és el meu pare? Quan s'acaba la pel·lícula? És veritat això que passa?". Totes tres demandes m'esfereeixen. No insistiré, perquè em repugna la morbositat, en la desolada angoixa de la criatura. Per contra, faré notar el món virtual en què ha començat a viure. Es pregunta si és real la realitat. Com la majoria dels nostres infants, deu passar hores davant del televisor, mirant tant o més la pantalla que les coses que l'envolten. Em recorda el nen que, en anar al camp de futbol per primer cop, preguntava per què no repetien el gol. El menut de Barajas, horroritzat, volia canviar de canal.
No hi havia televisió quan jo era petit. El meu fill visqué una infantesa amb només dos canals disponibles, i en blanc i negre. La generació dels meus néts té dotzenes de canals i videojocs a l'abast. Dotzenes de canals en color i una sola realitat -sovint en blanc i negre- per anar-la intercalant. "És veritat això que passa?". No els agrada la pel·lícula, però constaten, contrariats, que no poden evitar-la.
Durant el franquisme ens deien que menys observar i més llegir els diaris. Ara haurem de recomanar el contrari. Si no, el món virtual dels mitjans acabarà convertint la realitat en un malson indesitjat. I precipitadament explicat, a sobre.
*Article publicat a El Periódico
