René Guénon, matemàtic, metafísic i gran coneixedor de les cultures orientals, tractà de baixar els fums al món occidental. Camille Flammarion, astrònom i teòsof, s'esforçà a rescatar els aspectes positius de totes les religions. Esotèric l'un i espiritista l'altre, s'enfrontaren entre ells i foren desautoritzats per molts pensadors posteriors, segurament amb raó. Però contribuïren significativament a la construcció del modern pensament tolerant a Occident. Els ho hauríem d'agrair.
La intolerància nia al cor humà de forma zoològicament espontània. Això de discrepar respectant no és gens instintiu, em sembla. La intolerància va néixer sense inventor, però el judaïsme la va perfeccionar. Transmesa en herència al cristianisme primer i a l'islam després, ha fet estralls generalitzats arreu, perquè aquestes tres grans religions han informat la moral i el pensament de mitja humanitat. El cristianisme modern, en gran mesura secularitzat, en part ha aconseguit dominar-la; l'islamisme i sobretot el judaïsme, em temo que encara no.
Un jueu ortodox, amb quipà, tzitzits blancs asquenasites i tirabuixons, seu al meu costat en un vol d'American Airlines. Obre un talmud de considerables dimensions i se submergeix en una atenta lectura silenciosa. Més tard, es cobreix cap i espatlles amb el talit, es lliga els tefilins al front i al braç i, dret al mig del corredor, inicia la pregària, torà en mà. Per dos cops, l'hostessa li demana que deixi lliure el pas. Contrariat, s'enquibeix mig dret al seient i continua resant.
Potser troba intolerants l'hostessa i els passatgers que n'aproven la decisió. A mi em sembla impròpia l'actitud d'ell. Cert, a "Nombres" 15: 37-41 Iavè indica a Moisès la manera i ornaments de pregar, però observar literalment en un avió instruccions donades al desert tres mil anys enrere se situa entre la intolerància, l'anacronisme i el fonamentalisme. Aquest és el mal.
Plutarquisme
Diu que Plutarc definia la política com l'habilitat per a fer que l'odi deixi de ser etern. Això no s'aconsegueix alimentant ortodòxies intolerants. Els déus venjatius i els pobles escollits són molt perillosos. Hem de treure'ns de sobre aquesta herència. No cal ser teòsof ni metafísic guenonià. Basta la mena de bondat que emana de la intel·ligència honestament gestionada.
A l'Anitkabir, mausoleu-museu de l'admirable Kemal Attatürk, a Ankara, hi ha quadres amb soldats grecs esperonats per clergues ortodoxos massacrant civils turcs a la guerra de 1919-23. És lamentable que passés, però estrafer la història explicant-ho sense referències als excessos otomans anteriors resulta igualment deplorable. Als Balcans i a l'Orient Proper falta política plutarquiana i, tant com aquí la Inquisició sempre estigué de més, hi sobren croades, massacres, jidhàs i pentateucs observats al peu de la lletra. Els dolorosos resultats es veuen a Bòsnia o a Gaza, a l'Iraq o a l'Afganistan.
"Probablement déu no existeix....", diuen prudentment uns autobusos de Londres i Barcelona. "Dios sí existe", proclamen indemostrablement uns autobusos de Madrid. Trobo que, en el fons, el primer missatge respon a una actitud més evangèlica que el segon, ja és gros... Però, més enllà de proclames, la cosa balsàmicament saludable és que uns i altres circulen en pau i com si res. La tolerància és això.
*Article publicat a El Periódico
