Cada estiu m'arravata un amic. Torno de vacances i ja no hi és. Mai no saps quan veus a algú per darrera vegada. Te n'acomiades com si res i després t'adones que era l'últim cop que hi vas parlar. La reiteració d'aquestes situacions causa una incòmoda inquietud. No deixes de pensar que potser seràs tu qui marxarà de cop qualsevol dia. En tot cas, t'adones que l'afecte cordial és bàsic en tota conversa: potser és la darrera.
Aquesta vegada se n'ha anat una amistat de molt recorregut, Joaquim Maluquer Sostres. Me n'arriba la notícia alhora que les notes de record publicades per altres amics. I m'adono que, com passa sempre, cadascú té la seva visió del traspassat, perquè cadascú el va viure de manera diferent. Maluquer ha estat persona de molts registres i per això veig diversos Maluquer als escrits de record. Tots han existit.
Ens vam conèixer al meu despatx de la Universitat de Barcelona l'any 1973. S'hi presentà per exposar-me una idea que li ballava pel cap. En va néixer el "Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans". I una sòlida amistat. En destacaria els moments viscuts en família a la seva casa pairal de Folquer, a la Noguera, compartits amb el seu cunyat, el pintor Joan Hernàndez Pijoan, que també ja ens ha deixat. Els nostres fills empaitaven sargantanes mentre els grans passàvem el dia parlant d'ocells, d'ecologia, d'art i d'una certa idea de país...
Joaquim Maluquer ha estat un determinant home discret. A la indústria tèxtil, al sector gasista, al Govern de la Generalitat, a l'Hospital Clínic, a la Institució Catalana d'Història Natural, a la Fundació Enciclopèdia Catalana... Era a tot arreu, tractant sempre de passar desapercebut, antítesi de tants que gallegen de tot sense fer gran cosa. Ell feia que les coses passessin, les medalles no li interessaven gens. Li devem molt.
Ens vam veure no fa gaire. Fa dies que no parlem: i si quedéssim? No vam quedar. No quedarem. M'acompanyarà sempre.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
